Vostès, com a ciutadans –com a persones humanes que s’ha d’especificar ara– no se senten collats fins a l’extrem? Com si algú allà dalt, no a les esferes divines, sinó als despatxos terrenals, estigués posant a prova la seva resistència. La resiliència que tant els agrada dir. No parlem ja de dificultats en els grans temes, sinó en els petits detalls, aquells que et podreixen el dia i a poc a poc van corcant la vida i generant ciutadans frustrats, malhumorats, emprenyats, necessitats de vies d’escapament peregrines com els bols tibetans que criden l’atenció de l'estimat amic Andrés. La reflexió, que comparteixo, la fa algú després que es tornés a trobar, i cada dia igual, atrapat a la ratera que és l’aparcament comunal de Prat de la Creu. Eren les deu del matí, traslladava unes bosses pesades des de casa, fent petits viatges. Un operari li va demanar que mogués el cotxe, perquè estaven netejant precisament allà. Ximple ella, perquè els forats disponibles només estaven entre dos vehicles de grans dimensions o al costat de la paret, allà on només pot entrar qui té un auto molt petit o una perícia molt gran. Així es va acoblar a la desena de conductors que volten i volten i volten per les plantes amb menys esperances i èxit que Orfeu a l’inframon. Vint minuts. Fins que va haver de sortir. I paga religiosament una quota de 70 euros al mes, puntualitza. Deunostrosenyor es va apiadar d’ella i li va mostrar un espai a Prada Casadet (i com està!) perquè pogués traslladar l’últim embalum. Anecdòtic? No. És l’insofrible pa de cada dia. No hi ha altre moment per netejar que en les hores punta? Així que quan hàgiu acabat de triar les vostres cadires, si us plau, podeu mirar cap avall?
