L’altre dia pensava que si em dediqués a buscar material per escriure aquests articles sobre com d’infinitament idiotes som, podria mantenir viva aquesta secció sota el mateix títol que té aquest text que ara estic redactant, i estic segur que el número que està entre parèntesis arribaria a tenir un mínim de tres xifres. Quedeu-vos tranquils, us prometo que aquest serà l’últim. Què em passa ara? Escolteu bé, o millor dit, llegiu. El 20 de desembre del 1990, s’estrenava un nou capítol dels Simpsons en què el presentador de les notícies es preguntava: “És una obra d’art o només un tipus amb els pantalons baixats?” Ja gairebé tots coneixem la increïble capacitat d’aquesta sèrie de dibuixos animats de predir coses, però quan pensàvem que ja ho havíem vist tot, la realitat s’esforça per continuar sorprenent-nos. 
En aquest capítol, la societat acaba per triar que es continuïn emetent els capítols violents de Rasca i Pica, però esclata en una onada d’indignació puritana quan s’anuncia una exposició a Springfield amb el David de Miquel Àngel. Tots riem, perquè a ningú mínimament assenyat li pot passar pel cap que una obra d’art pugui ser censurada d’aquesta manera. Però és clar, vivíem als anys 90. Ara tot és diferent. I com que la realitat no podia ser menys que la ficció, la ridiculesa ha acabat arribant a un extrem inimaginable: en una ciutat dels EUA que es diu Tallahassee un grup de pares es va molestar perquè en una classe d’història de sisè grau es van mostrar fotos de l’escultura renaixentista i la van qualificar de pornogràfica. I què va passar? La directora de l’escola va haver de dimitir
Increïble però cert. I tot això, enmig de moviments que aconsegueixen treure de la circulació llibres de tota mena, grups que intenten que es reescriguin obres literàries i una llarga llista d’etcèteres. De totes maneres, no ens hem de sorprendre, una cosa molt semblant succeeix amb els mugrons a Facebook, siguin o no d’obres d’art, com si l’anatomia humana fos una cosa de la qual hem d’avergonyir-nos.
Vivim un moment en què cada dia que passa aquesta societat infantil que entra en rebequeria quan alguna cosa no li agrada, en lloc d’ensenyar una cosa tan simple com contextualitzar, aconsegueix el que es proposa: li’n diuen cultura de la cancel·lació. Encara que utilitzar les paraules cultura i cancel·lació a la mateixa frase soni a oxímoron.
Afortunadament, encara existeixen algunes ments pensants, i l’artista de Mississipí Mitchell Gaudet ha organitzat una exposició com a mostra de rebuig a l’acomiadament de la directora escolar i de tot el debat sobre el David. L’exposició reuneix objectes als quals se’ls podria atribuir un significat fàl·lic, com per exemple un cogombre. El més trist d’això és que segurament l’exposició s’omplirà d’espectadors que assistiran guiats per la curiositat i per a fer-se unes gràcies. Però bé, som on som, la societat és cada vegada més infantil. Només preguem no quedar-nos sense bolquers.