En les darreres setmanes, i no sense un intens i a voltes acalorat debat i, en un dels casos, després d’un referèndum històric, Argentina i Irlanda han despenalitzat l’avortament. Aquest fet, impensable no fa gaires anys, fa que cada vegada siguin menys els països intransigents amb aquesta qüestió i que penalitzen fins i tot els tres supòsits mínims majoritàriament acceptats pels diferents estats com són que hi hagi un risc per a la vida de la mare, malformacions del fetus i que l’embaràs hagi estat a causa d’una violació.
A l’Amèrica Llatina són sis ja únicament els països que penalitzen i castiguen l’avortament (República Dominicana, El Salvador, Haití, Hondures, Nicaragua i Surinam) mentre que en el cas d’Europa, i després del pas fet per Irlanda, Andorra, Malta i, per raons òbvies el Vaticà, comparteixen únicament aquest trist honor malgrat les reiterades peticions de canvi, tant d’organismes internacionals com el Consell d’Europa, o a nivell intern, des de diferents associacions i moviments, com és la plataforma Sí als nostres drets, que ara fa uns anys va recollir més de 4.600 signatures favorables a despenalitzar l’avortament, o el més recent col·lectiu Acció Feminista.
A mesura que passen els anys incidir en una lectura restrictiva de la Constitució i apel·lar al model o arquitectura institucional sona cada vegada més a excusa de mal pagador. Són o no són sobirans els ciutadans del país? Si fos únicament per un copríncep a hores d’ara no hi hauria ni Llei del matrimoni, ni de les unions civils, ni Llei del joc i ni tan sols hi hauria la Llei de finances comunals.