Diari digital d'Andorra Bondia

L'opinió de...

imatge de Bru Noya

Bru Noya

Periodista

 

 

Cafè Nostàlgia




M’agrada més un bon cafè que un sumari mediàtic a un advocat estrella, tot i que no cal que me’l porti Juan Valdez amb la seva mula Conchita des de les muntanyes dels Andes colombians. A sobre, ara m’han tancat el mític Bracafé del carrer Casp de Barcelona. Era un d’aquests, com el Gijón de Madrid o el Savoy de Praga, que van permetre a l’escriptor francès George Steiner afirmar que “els cafès han donat forma a la idea d’Europa”. A les grans ciutats, i a poc a poc també a Andorra, gairebé tot són franquícies i cadenes on ja sé que no em trobaré un cafè excel·lent i tampoc Zweig parlant sobre l’existència amb Pessoa mentre Einstein fa gargots amb fórmules de l’equivalència entre la massa d’un cos en repòs i l’energia amb l’escuma del seu caputxino, i Lenin redacta el seu tractat sobre empirocriticisme i el materialisme dialèctic. I no me’ls trobaré perquè l’única escriptura que hi ha actualment és la del meu nom en un vas de cartó que rebré després de fer una estona de cua, jo que no la suporto encara que sigui per cobrar una herència.

Estem envoltats de locals de cafè i altres beuratges amb sabor i aire vintage: Oriental, Praga, Ultramar, El Indiano, Colonial, Budapest, Comercial, Torino, Francesco o Central. El que sigui. Són clònics: mobiliari que sembli vell i atrotinat, cartells d’anuncis clàssics, un rellotge antic com els de les estacions de tren, fustes envellides i pissarres amb les propostes escrites amb guix. L’objectiu és transmetre la sensació que es van inaugurar poc després del descobriment d’Amèrica, però com diria l’humorista Joaquín Reyes, “to esto atrezao”.

Són falsos, però si el falcó maltès amb el qual els cavallers de l’Orde de Malta van decidir obsequiar l’emperador Carles V estava fet del material dels nostres somnis, aquests locals estan fets del material de les nostres nostàlgies, i per això tenen molt èxit. Fins i tot una cadena televisiva tan poc sospitosa de ser sensacionalista com la BBC va fer un reportatge titulat: Cada cop que un italià pren cafè a Starbucks, una cafetera se suïcida. I jo no vull ser el Benito Mussolini de les cafeteres italianes o de la de casa, que està més cremada que la que utilitzava el protagonista d’aquella sèrie de televisió que es deia El virginiano.

Continuo anant als bars de tota la vida, però reconec que el nivell mitjà del cafè a Andorra és discret tirant a baix i el llibre Where to drink coffee no inclou cap local del país. No m’estranya perquè aquell líquid negre sol ser com el que t’ofereixen per gentilesa mentre el mecànic mira el cotxe i que és tan amarg com el moment en què et toca pagar la reparació.

A vegades el cafè és tan dolent que, pensant en aquell anunci que protagonitzava George Clooney, més que un “what else” és un “what the fuck”. Encara que només fos tan sols això. Sóc més crític amb el cafè que els espanyols amb De Gea, però també amb el servei. Sovint, tenim problemes perquè ens entenguin. Sort que ha arribat el fred, perquè ja començava a estar cansat de veure clients demanant un cafè amb gel i que els el serveixin amb llet.

Comentaris: 0

Contacta amb nosaltres

Baixada del Molí, 5
AD500 Andorra la Vella
Principat d'Andorra

Telèfon: + 376 80 88 88 · Fax: + 376 82 88 88

Envian'ns un correu electrònic