No serà per manca d’altres urgències i tasques prioritàries, però confesso haver-me embarcat en una tasca quasi solitària, una d’aquelles proves de resistència –a veure qui aguanta més– de les quals indefectiblement sortiré perdent. Però què volen que els digui? Cada cop que em trobo en nota de premsa un d’aquests ridículs circumloquis a l’estil persones en situació d’atur el restitueixo a l’ordre econòmic i lògic del llenguatge. Són aturats. Perquè amb aquests eufemismes sembla que el fet d’estar aturat hagi de ser una vergonya per a qui ho pateix, en comptes d’una vergonya per a la societat i el sistema econòmic que ho provoca i empara. El mateix per a altres invencions de la correcció política: què aconseguim evitant el terme negre o gitano? O sord, o cec, o coix, o gras, o prim, o alt, o baix. Si les condicions socials, el respecte i l’educació no canvien, les mateixes connotacions negatives recauran sobre afroamericà o persona d’ètnia gitana. Maneres d’escombrar la merda sota la catifa del llenguatge. Un llenguatge que els que en fem un ús professional –i els que no– tractem a patada limpia, cada cop pitjor i amb un coneixement més limitat. Ens preocupem de buscar i assumir subterfugis propis d’una societat de cagafloretes mentre expressions i paraules moren al ritme bestial d’una gran ignorància compartida. Proposem-nos, doncs, una mica més d’atenció al diccionari –periodistes: què se n’ha fet, de guies com El dardo en la palabra? O en català, Salvem els mots?– i una mica menys als manuals i manifestos benintencionats. I Administració, vigila aquest llenguatge inintel·ligible i prepotent en què t’adreces als administrats i deixa’ns en pau a la resta.
