Com Ricard III en aquella obra de Shakespeare i el seu “el meu regne per un cavall”, la nostra esperança és aquest animal. En el gènere humà hi pots confiar cada cop menys quan veus el secretari general de l’OTAN, Mark Rutte, fent el carallot davant Donald Trump. O la presidenta de la Comissió Europea, Ursula von der Leyen, que en comptes de ser una senyoreta Rottenmeier ens ha sortit una Heidi però amb cara de pòquer.
Quan estàvem preocupats per aquesta manca de lideratges i de líders, vet aquí que durant la visita de Trump al Regne Unit un cavall de la Guàrdia Reial britànica va deixar anar en plena desfilada una monumental cagarada. Aquesta va ser la resposta adequada d’Europa a les provocacions i a les poca-soltades del president dels Estats Units.
Calígula va nomenar senador el seu cavall Incitatus i l’expresident de l’Atlètic de Madrid Jesús Gil li feia confidències al seu cavall Imperioso, que, a més, tenia la responsabilitat d’encertar en els fitxatges que Gil li consultava. Segons el moviment de cap de l’equí, es consumava o no la contractació.
D’aquesta manera van arribar al club jugadors que van passar amb més pena que glòria, com Lawal, Torrisi o Wicky. Torrisi només va jugar 17 partits i va ser expulsat tres vegades.
Ha arribat, però, el moment de tornar a donar un vot de confiança als cavalls i de nomenar el de la Guàrdia Reial britànica representant de la Unió Europea per a la política exterior. Això sí, que la senyora Von der Leyen es limiti a portar-li el pinso, i que sigui una dieta equilibrada. Que no s’equivoqui també en això perquè ja n’ha fet prou, de cagarades.
