Si no han llegit La Nova Reforma de 1866, la monografia amb què Oliver Vergés dissecciona el cop d’Estat que l’abril d’aquell any van perpetrar Anton Maestre i Guillem d’Areny-Plandolit, facin-se el favor de córrer a la llibreria a comprar-lo. Entre els molts i fascinants personatges que hi ensenyen la poteta, a casa ens quedem amb el bisbe Caixal. En teníem notícia de la seva activa participació en la tercera i última carlinada –li va costar l’exili– i perquè va ser ell qui va tenir l’ocurrència de substituir la forca pel garrot vil com a forma d’execució: li semblava més humanitària, on vas a parar. Però ves per on que aquell ultramontà recalcitrant va donar suport als colpistes –Vergés prefereix parlar de reformistes, igual que li fa mania parlar de cop d’Estat: li agrada més xoc de legitimitats, on totes dues valen el mateix. Entre les moltes curiositats que concerneixen el bon prelat, hi ha la mania d’autoerigir-se com a “Príncep Sobirà” i de deixar al seu col·lega francès –l’emperador Napoleó III!, quasi res– el molt menys lluït paper de “copríncep”. No sé si veuen la diferència. Vaja, que el bisbe Caixal ens ha acabat semblant un simpatiquíssim catxondo que no dubta a dir alt i clar el que pensa sobre tot, ja sigui diví, ja sigui humà.
Un segle i mig després les coses són exactament al revés: és el copríncep francès qui no té pèls a la llengua i diu el que creu que ha de dir –sobre l’acord d’associació i sobre l’avortament, recordin el discurs de la Plaça del Poble– mentre que al bisbe Serrano, que ahir va fer un any com a copríncep episcopal –al juliol en farà dos que va ser nomenat coadjutor–, encara no li hem sentit la veu més enllà de les visites pastorals. No sabem què opina sobre cap dels grans temes de l’agenda política en un moment d’especial transcendència. Ningú no n’espera la loquacitat del bon Caixal, però probablement caps grossos, caps de casa i poble baix agrairíem saber de quin peu calça monsenyor.
