Cal Jarca de Prats

Les vacances de Nadal són un bon moment per posar-se al dia de les lectures i sempre és un plaer capbussar-se en històries del nostre passat. He gaudit molt amb la lectura de les dues publicacions de la Conxita Naudí de Cal Jarca de Prats, Me’n recordo com si fos ahir i Me’n llepava els dits. Un encert que hagi recuperat memòries del passat, sobretot de la vida a Canillo.
Segurament els lectors recordaran haver vist la fotografia antiga d’un home gran amb gorra musca i acompanyat per dos nens amb vestit tradicional. Era el vell Jarca, de qui diuen que anava sempre mal vestit i gràcies a això havia despistat uns lladres sabedors que portaria diners per pagar a l’Urgell la transhumància del bestiar. Molta gent tenia duros de plata i amagava els diners en una olla que enterraven o els entaforaven en una paret perquè ningú els trobés.
La Conxita Naudí no amaga que era una vida dura i amb mancances, però lloa l’esperit de comunitat, on sempre s’ajudaven els uns als altres. Presenta el dia a dia sense floritures però amb un profund orgull d’haver-ho viscut i on les arrels són tan importants.
L’autora ens explica que els infants de Prats anaven a peu cap a l’escola de Canillo junt amb els infants de Meritxell,  amb qui caminaven plegats. Es calçaven els esclops, que estaven fets amb sola de fusta i cuir pel costat, i durant l’hivern cada alumne portava un tros de llenya per fer foc en una estufa.
La Conxita escriu que ja a la infantesa els ensenyaven a estalviar i a no malgastar res. No compraven gairebé res. Gràcies a les seves receptes podem sentir les flaires del menjar d’antany, natural, amb tots els gustos. Unes flaires de nostàlgia on la mel era de Meritxell, les xicoies les collien a Envalira i les truites les pescaven al riu de Montaup.
Els esquirols els caçaven al bosquet del Forn, les granotes a Incles, els gerds a les tarteres, els nabius i mores al bosquet. El forment, l’ordi i la civada era per a les gallines; les patates petites, les remolatxes, les cols verdals i el sauló de sistra d’Incles per als porcs. Les plantes medicinals com la camamilla i menta les cultivaven a l’hort. A la muntanya hi trobaven timó, regalèssia, àrnica, til·la, comí i gençana, entre d’altres.
Ens llepem els dits amb les rostes amb mel, les truites de riu de Montaup, el palpis a la cocota, la llebre amb civet, la vianda de Sant Antoni, els bunyols de carbassa i la seva recepta del freginat. I no oblidem la seva coca de paella que va ser mereixedora, l’any 1996, del primer premi del concurs de cuina per Pasqua.
Aquests dos llibres són un sentit homenatge als seus avantpassats però també a la seva mare que, com tantes dones andorranes, eren el pilar de la casa i eren unes treballadores incansables. Una Andorra d’abans que trobem a faltar en molts aspectes i on la Conxita Naudí de Cal Jarca de Prats ens fa viatjar també a través de les fotografies antigues familiars.