Cal legislar els ‘minpaku’?

Fa uns pocs mesos, al Japó es va promulgar una llei per regular els minpaku. Es tracta d’una modalitat de lloguer en què un particular o una empresa lloga un pis a gent desconeguda. Potser li sona al lector, una miqueta. Al Japó, l’operació es concreta a través de plataformes a internet o, també, a través de mediadors més tradicionals, com ara agències de viatges o plataformes d’hoteleria. Llevat d’això, s’assembla molt a un fenomen recent que ha tingut ressò dins el nostre àmbit geogràfic.

No sé si ens n’hauríem d’alegrar, veient que en un país tan diferent del nostre s’estan tractant problemàtiques del tot idèntiques a allò que veiem aquí a les Valls. De fet, la llei japonesa es va tirar endavant en atenció als diferents problemes que poden sorgir amb els residents habituals dels altres pisos. Serien, entre d’altres, el soroll que els llogaters per dos dies poden crear, degradacions dels espais comuns, com les escales i ascensors, o les típiques qüestions de seguretat que apareixen quan es comencen a veure pul·lular persones desconegudes dins l’edifici. Fins aquí, podem notar molts punts en comú entre Tòquio i Kyoto, certs barris de Barcelona i Soldeu.

Davant d’aquestes circumstàncies, queda clar que els qui potser més hi perden són les famílies i les empreses que tenen hotels tradicionals. Es queixen –sens dubte, amb raó– que aquells que lloguen pisos pel seu compte els estan fent una competència deslleial, que els hotels tradicionals han de pagar més despeses i més impostos, i han de fer front a un control administratiu rigorós. Tot i que les administracions públiques estan molt al cas del problema, i encara que hi estiguin posant les mesures que poden, avui en dia la situació és encara desfavorable als establiments hotelers.

La resposta oficial pot ser l’única davant d’aquesta problemàtica? Al meu parer, no ho pot resoldre. No tinc cap pretensió de ser expert ni en polítiques públiques ni en hoteleria. Tot i això, algunes coses em semblen clares. La primera és que sempre hi ha hagut un cert tràfic de llocs per dormir, ja sigui entre familiars o entre amics i altres coneguts. A vegades, s’han pagat, en efectiu o d’altres maneres. Aquesta realitat és impossible de parar i ha estat a la base del fenomen actual. Les plataformes a internet fan més fàcil que un llogater potencial i un possible client es trobin, això és tot.

La segona reflexió és que molts hotels actuals són empreses ja prou grans, amb una certa inèrcia davant de noves realitats econòmiques. Però, si hi ha una demanda per llits més econòmics dels que poden proporcionar establiments grans, s’obra un espai en què algú es posarà. Poden ser les empreses del sector. Però, si no ho fan, n’hi haurà d’altres que cobriran aquesta necessitat.