Diari digital d'Andorra Bondia

L'opinió de...

imatge de Manel Sansa Garal

Manel Sansa Garal

Lliurepensador

 

 

Cal recordar les persones que s’ho mereixen




Avui fa dos anys, quan la foscor ja envaïa la vall i ocultava les crestes de les muntanyes, una amiga nostra, i de molts altres, oferia l’ànima a Déu. Va patir unes setmanes l’horror de la dolença d’una malaltia abominable, encara mai no vençuda. Ho suportà tot amb enteresa i certa resignació, sabent quin en seria el desenllaç. Durant la seva estada a l’hospital, allitada, a la seva habitació hi va veure desfilar una munió de persones, algunes a les quals agraïa la visita sincerament i en altres casos arrufava el nas descaradament, sense miraments. Ella era així.
El 10 de febrer se’n va anar, es va extingir pausadament, ja sumida en un somni artificial, i va encetar el seu son etern. S’havia apagat l’existència d’una dona excepcional que ha deixat una petjada indeleble i que subsistirà més enllà de la nostra recordança; nosaltres la farem viure mentre en guardem el record i romandrà present en la memòria col·lectiva.
De ben joveneta li agradava anar a escola i de més gran va cursar amb èxit tots els estudis. La seva vida laboral, en un primer temps, va fer-se en el si de la Justícia, al Tribunal de Corts, on admirava la feina dels jutges, que sempre recordà.  El 1983, amb 23 anys, va adherir-se com a militant, a l’Equip de Renovació i, ulteriorment, en l’evolució, a Entesa i Progrés i a Nova Democràcia. El 1989 fou nomenada cap de servei de la Secretaria General del Govern, i el 2000 cofundadora del Partit Socialdemòcrata d’Andorra; hi va ser molt activa. El 1994 esdevingué Consellera General i d’ençà va guanyar consecutivament les sis eleccions a les quals es va presentar. Èxits polítics inigualables, fruit del seu capteniment tossut, del seu compromís polític ferm i de la seva vàlua personal. Va tancar la seva història política essent ministra amb 3 carteres, i va engegar a fregar qui l’havia nomenat, al cap de 9 mesos. Va sentir-se traïda mitjançant una borda manipulació de baixa estofa i maniobra maquinada amb antelació. 
La culminació del reeiximent de les seves consecucions fou premiat el 2011 amb la condecoració de Grande-Oficial da Ordem do Infante Dom Henrique que li atorgà el President de la República Portuguesa i amb la imposició, el 2013, de la distinció de Chevalier de la Légion d’Honneur, concedida pel President de la República Francesa.
La Rosa Ferrer fou una personalitat difícilment definible, un personatge complex i imprevisible, una política engatjada i complidora, una dona entranyable, agraïda i senzilla. En tots els àmbits, batallà per superar-se i aconseguir les seves fites; lluità amb fermesa contra la fatalitat, i va combatre políticament el conformisme i el conservadorisme. Sabé exercir les seves responsabilitats amb rigor i sense concessions. Una xicota espardigolada i eixorivida. 
Vaig tenir la sort, el plaer i l’honor de treballar al seu costat, diàriament, durant més de set anys, mentre va ser Cònsol Major. L’experiència fou enriquidora i apassionant. Anys enrere, havíem passat junts centenars d’hores en reunions llargues i intenses amb els companys, reflexionant i escrutant, analitzant l’actualitat política, escrivint i esforçant-nos per difondre el nostre pensament comú, sense treva ni defalliment, contraposant i confrontant opinions, sempre amb respecte.
La flama vivaç i brillant va defallir i s’eclipsà, poc temps després que reprengués l’activitat com a advocada; també en aquesta faceta va destacar per la seva intel·ligència. Una professional de talent, intuïtiva, amb una personalitat desbordant.
Aquella rosa ufana, tan espectacularment espotellada es va marcir, irremeiablement, a la flor de la vida. Però no hem de recordar-la amb tristor, sinó rememorant les bones estones que havíem compartit plegats, veient-la dibuixar un somriure a la comissura dels seus llavis, mai amb riallades desmesurades.
La nostra amiga se’n va anar discretament, convençuda que es retrobaria amb els éssers estimats que havien anat partint dolorosament; els padrins, els pares i el germà, tan volgut. Només amb la recança d’haver de separar-se definitivament del seu fill, de la cunyada tan propera i dels nebots, i de la Tieta, sempre present.
La vam acomiadar a l’església Sant Esteve, plorant a llàgrima viva, i mentre sonava l’Allelujah de Leonard Cohen el meu cor cantava L’hora dels adeus. 
Fins a més veure, Rosa! 

Comentaris: 0

Contacta amb nosaltres

Baixada del Molí, 5
AD500 Andorra la Vella
Principat d'Andorra

Telèfon: + 376 80 88 88 · Fax: + 376 82 88 88

Envian'ns un correu electrònic