Cal un telefèric a Carroi?

Segueixo amb interès el debat que hi ha al Pirineu aragonès a l’entorn del projecte per muntar un telefèric des de Canfranc a l’ibón (llac) d’Ip, amb el qual es pretén fer pujar milers de turistes fins a un espai idíl·lic situat a 2.000 metres d’alçada. Per als promotors de l’obra és una oportunitat de crear un recurs turístic de primer ordre. Per als detractors té un impacte nefast sobre la natura, uns costos desmesurats i una rendibilitat més que qüestionable. A mi em sorprèn que quan amb prou feines s’ha començat a recuperar l’Estació Internacional de Canfranc, que és una veritable joia arquitectònica i històrica, abandonada durant dècades; quan es comença a explorar l’enorme potencial cultural que tenen les històries i els relats que hi van succeir; quan encara està pendent la recuperació de l’enllaç ferroviari amb França; quan hi ha tantes coses interessants i senzilles a fer... es pensi a muntar un telefèric de gran impacte, alt cost i futur qüestionable.
Amb les diferències evidents, la situació recorda al debat que s’ha obert aquí a Andorra amb la proposta del telefèric al pic de Carroi, sobretot perquè els dos projectes resulten il·lustratius de com al llarg de tot el Pirineu hi ha visions molt diferents de per on han d’anar les coses pel que fa a les inversions, al tipus de turisme i als límits que cal posar a l’acció de l’home a (contra) la natura. 
Des del punt de vista estrictament geogràfic, i no cal que em posi el barret de professor de la matèria, ja sabeu que les valls de muntanya són espais complexos, fins i tot hostils, a l’hora de gestionar les infraestructures, les activitats econòmiques i les propostes d’oci. L’accés a Andorra des de la frontera sud és paradigmàtic en aquest sentit. Si arribessin a quantificar la despesa que hem fet les darreres tres dècades a la carretera general entre la duana de la Farga de Moles i la Massana o Encamp (cal afegir l’esllavissada davant del Punt de Trobada i les obres en curs a Sant Julià) en sortiria una xifra tan esfereïdora, tan astronòmica que no podem ni imaginar. En tindríem prou per comprar la línia de costa entre Tarragona i Salou i encara ens sobraria algun euro (potser millor no donar idees!). I malgrat els números siderals, si baixeu a la Seu aquests dies comprovareu que no hem solucionat gaire el tema. A més de la limitació i de les dificultats de l’espai, hem d’afegir ara la certesa que el temps també és limitat. Tot s’ha accelerat. No podem esperar a corregir o a prendre decisions encertades en el futur. Ras i curt, ens hem quedat sense marge d’error.  
Les institucions han d’escoltar amb atenció les veus d’aquells que proposen alternatives, solucions noves i imaginatives a la dinàmica aplicada fins ara que ha estat sempre una fugida endavant: carreteres, pistes, parcs temàtics, obres, obres... Algunes d’aquestes idees, raons i preocupacions les trobareu als comentaris que fan els ciutadans quan s’afegeixen a la plataforma que s’ha creat per oposar-se al projecte de Carroi. 
Que hi hagi un debat sobre la construcció del telefèric em sembla molt necessari, imprescindible diria, en un país on, a més a més, una part de la població no pot expressar la seva opinió a les urnes.