A mi, què volen que els digui, se’m regiren els budells cada cop que m’enfronto a aquest desdoblament lingüístic tan antieconòmic i qüestionable. Perplexa, veig que no només apareix ja en notes de premsa, discursos de pròcers de la pàtria i adlàters i altres garants de la correcció política, sinó que comença a quallar entre mindundis televisius i fins i tot benpensants i benintencionats parlants al carrer. No soc filòloga però m’afegeixo a les que diuen prou amb arguments que em semblen més que sòlids. Entre d’altres, ho estan advertint, està generant entre les nenes una autoexclusió forçada allà on prèviament no existia. És a dir, que agreuja la mateixa situació que hipotèticament havia de solucionar. Com la vida, la qüestió és complexa. “És que potser t’has cregut que hem assolit la plena igualtat?”, m’escridassa una veu plena de sublim indignació. Per descomptat que no.
I com que la vida és plena de matisos i incerteses, em veig arrossegada a noves disjuntives, totes elles de gran transcendència: em poso sostenidors o gaudeixo del plaer dels pits colpejant les costelles quan corro escales avall? (La sensació tan dubtosament plaent l’he llegit de boca d’alguna germana en la lluita). Em passo l’epilady –quin nom sexista: per què no pelamachos?– o deixo les pilositats que campin lliures per la meva anatomia? Si em poso calces de blonda per gaudir d’alguna alegre estona en companyia en comptes de castes calcetes de cotó seré novament una traïdora a la causa? No! No vull que m’hàgiu d’acusar. A partir d’ara seré capdavantera, un model a seguir, un far que us guiarà a totes: fora sostenidors i fora calces!
