Enguany, al Casal Verdaguer de l’Havana hi ha hagut raons. Un grup de dissidents ha posat en dubte alguns principis ideològics del marxisme i ha qüestionat el nom de l’ateneu: mossèn Cinto entrà a la ciutat a bord del Guipúzcoa, vapor propietat d’un innominable negrer que tenia el bard al seu servei.
Els revisionistes s’han reunit al pati d’una casa de Miramar per tal de celebrar l’1 de maig fent una calçotada criolla. La padrina Roig ha confeccionat pitets amb cassigalls. El seu net, a qui tothom anomena Txoldi, ha obtingut les matèries bàsiques: succedani de ceballot, costelles de porc i taronges dolces. La composició de la salsa, obra de la tia Ferrer, és una adaptació de la fórmula tradicional en què la tomaca, l’all i el pebrot (no ha aconseguit nyora) escalivats adquireixen consistència gràcies al maní torrat i l’or líquid (oli de la cooperativa d’Alcover que li regalà un parent). La crema catalana ha estat el fruit saborós de la força del treball del Rogelio, mulat descendent bastard dels Bacardí.
Malgrat les controvèrsies sobre la praxi (brasa o flama viva), el mètode dialèctic de l’extracció de la pell cremada i els símbols (la reminiscència cubana de l’estelada i viceversa), i les discrepàncies pel que fa a l’origen del bell àpat (Ondarroa la Viella contra Valls), un sentiment fraternal ha presidit el banquet. Elements accessoris com els Partagás sortits de fàbrica dins de sostenidors i calçotets, l’Havana Club d’estraperlo i el vi de Cienfuegos han contribuït a estendre l’ambient festiu. El colofó: parlaments, hissada de banderes i audició d’himnes. El mirall de la regeneració de l’esperit català a la perla de les Antilles ha de ser el poeta Maragall, ha proclamat entre ovacions l’amfitrió, just abans que sonés El cant de la senyera en plena comunió d’amor. 
L’any vinent organitzaran els jocs florals obrers, amb lliurament de premis a la gelateria Coppelia, jugaran a cavallfort i a arrencar cebes, i afegiran al menú el chato (sic), una amanida que incorpora si fa no fa el mateix romesco, en honor de Pau Casals i Francesc Macià, fills il·lustres de la costa dels indians. Han trobat la recepta de Joan Peruga a l’edició digital del diari Bondia del proppassat 18 de febrer.
Les picabaralles polítiques (els llaços grocs són revolucionaris?) no han anat més enllà. L’eufòria etílica ha provocat lapsus en el seguiment, sempre problemàtic, de les lletres dels càntics: “Llum als ulls i força al canut”, “amunt els calçots de la terra”, “Cataluña tiene un plan”... I els últims crits (de seguida ha caigut un xàfec) els ha proferit un mestís que anava gat i portava la cara i les mans emmascarades: “¡Viban los compañeros de la madre patria, Oriol Junqueras, Cuba libre, el amor ídem, los mojitos de ambos mundos, Messi, Ochún, el Che, Fidel y las vírgenes de Regla y Monserrate!”