Caldria fer als joves la pregunta

Són al carrer, a les places. Al pis del davant del teu. Te’ls trobes a la parada del bus a partir de les quatre. A l’ascensor de la Quirola. Al súper de Prat de la Creu cap a les dues i a les 12 de la nit a partir de dijous avinguda Santa Coloma avall. Van en colla, es fan notar. Són de casa bona? Tots ho poden ser si entenem la bondat com a valor i bellesa i no com a riquesa, d’aquesta només en gaudiran uns quants, alguns potser. Són present i futur. Què saben de la política? Poca cosa de ben segur. A diferència dels seus pares i mares vindrà un dia que podran votar. Ho faran? Se sentiran implicats en la governança del seu país o abdicaran d’aquest dret que hauria de ser responsabilitat alhora segons els nostres paràmetres passats de moda, segurament. Sumatori de qüestions que des de que vaig cobrir el debat dels joves amb membres de les llistes dels partits que es presenten a les eleccions em venen al cap. Deia llavors ‘On són els joves’ perquè n’eren quatre malcomptats. I deien ells, per què els polítics s’interessen per nosaltres cada quatre anys? I deien des del Comú: ‘ep, que la iniciativa és nostra, que ho hem organitzat nosaltres, no és que els polítics de torn ho hagin demanat’. I els polítics què deien? Doncs es barallaven entre ells. Podem dir desafecció, tant se me’n fot, passotisme, desídia, inaccessibilitat i barrera. Són les paraules que m’han vingut al cap mentre escrivia aquestes línies fent una pluja d’idees. Però és clar, l’he feta jo des dels meus esquemes mentals, la meva cultura i la història personal. Caldria fer-los a ells la pregunta perquè diguin la seva. Bé, si volen, és clar.