“Calla una mica, fill” era una de les frases més escoltades a casa en la meva infància. La pronunciava la mare, i el receptor sempre era jo, que després d’haver trigat força a començar a parlar, vaig estrenar-me amb energia, i la feina era seva per fer-me estar amb la boca tancada. En honor a la veritat, a dia d’avui encara faig gala d’incontinència verbal, però ara la mama ja no hi és per dir-me que calli. Fa anys que soc una força desfermada de la naturalesa. 

I no deixa de ser curiós, perquè a la vegada que gaudeixo com qui més de la conversa, em són molt preuades les estones de silenci, que penso que no estan prou valorades –no és pas que no gaudeixi interactuant amb altres persones, sinó sobretot, i potser precisament per aquest motiu, perquè quan callo el primer que descansa de mi soc jo mateix, que a voltes em resulto insuportable. Això podria fer-se extensiu a una esfera més general de les nostres societats, dominades per un tsunami verbal que acostuma a no aportar res i que constitueix un caldo de cultiu excel·lent per a l’estadística: com més xerrem, més perill correm de deixar anar collonades. Tenim, però, reductes privilegiats on regna la pau i el recolliment, com ara aquells convents paradigmàtics on les monges (sí, acostumen a ser dones) no obren boca en tot el dia, mercès al qual semblaria ser que són capaces d’elaborar els dolços més deliciosos i rendibles del mercat. Heus aquí el miracle del mutisme: algú s’imagina les Hermanas Brígidas de Paredes de Navas discutint sobre Belén Esteban mentre preparen rosquilles, teules d’ametlla o massapans? O, què me’n dieu, dels budistes? Res no convida més a l’emmudiment que la visió d’un d’aquests religiosos que es guanyen les garrofes no fent pastissets, sinó repartint butà. I dels personatges famosos que decideixen guardar silenci per sempre? Hi ha, per exemple, JD Salinger –responsable, entre d’altres, de El vigilant en el camp de sègol– que va passar dècades reclòs a casa seva sense fer vida pública. Per sort, va fer-ho després de publicar el seu gran clàssic. En molts casos, en canvi, seria d’agrair que l’autor emmudís ad aeternum abans de posar-s’hi.

 Alguna cosa de natural deu tenir, això que ens agradi tant sentir-nos la veu. Veieu, si no, com els bebès, un bon dia descobreixen que obrint la boca d’aquell forat surten sorolls, no hi ha déu que els faci parar. No som pocs els que, fins i tot d’adults, continuen (continuem) gaudint de l’experiència (sobretot a les reunions de feina) de la mateixa manera. Tot plegat em fa pensar que el millor que podria fer jo és no dir mai més res, enlloc. És clar que tampoc no em caldrien les paraules: la meva presència magnètica faria la resta.