Calma!

Encara porto a la butxaca de la jaqueta una mica de confeti brillant i de colors del que van tirar Guillem Albà i la Marabunta durant l’espectacle Jaleiu fa uns dies al Centre de Congressos. També hi porto una crispeta de les tones que ell en va llençar al públic. Bravo per qui hagi programat aquesta festa, que ens va recordar que l’esperit lúdic és imprescindible per a la supervivència, i més  en aquests temps estranys, i que reunir-se una estona en un teatre és un dels plaers d’aquest món.
He convertit el confeti i la crispeta en una mena d’amulet desestressant quan noto que el món accelera.
Black Friday? Corre, que hi haurà un desabastiment mundial de productes tecnològics i dispositius d’última generació sense els quals no seràs res en aquesta vida i et convertiràs en una mena de marginat social!!! Confeti i crispeta. 
Reportatge sobre els supermercats fantasma, uns llocs tancats al públic en els quals uns treballadors corren com bojos i boges omplint un carro durant un màxim de dos minuts. Després uns repartidors en moto, bicicleta o patinet elèctric ideal per atropellar gent per les voreres, recullen la bossa i la lliuren a la persona que ha decidit fer la seva compra per internet i tenir-la en deu minuts a casa seva. Estem davant d’un o una crack mundial de la compra per internet, que no deu tenir cames per anar a comprar (això podria passar, cert) o bé que no té paciència per fer la compra per internet a un supermercat no fantasma i rebre-la a casa seva durant el dia, perquè viu en la urgència. Confeti i crispeta. 
Vaig a un gran centre comercial, d’aquells que es repeteixen com clons a tot el món occidental, i trobo cada cop més caixes automàtiques, sense persones que les atenguin. Totes les caixes tenen uns sensors delicadíssims que noten la roba o les vambes que hi poses i, automàticament, instantàniament, registren el preu, fan la suma, i jo els pago amb la targeta de crèdit. Només accedeixo a una persona, que és jove i probablement tan esclava i mal pagada com els repartidors cronometrats d’abans, si vull fer un canvi amb alguna peça. Confeti i crispeta.
Dissabte al matí faig un acte revolucionari: compro dos diaris de paper, esmorzo tranquil·lament, i, ben a poc a poc, vaig llegint. Començo per la contra, vaig a cultura, societat, opinió… i així fins a la primera pàgina. Però no acabo aquí, no tinc el mòbil a prop, no faig cap foto de les coses que m’interessen. Avui no les busco a les xarxes. Agafo unes tisores, retallo una pàgina i la guardo. 
I llegeixo que Guillem Albà ha estat un dels premiats als Butaca de teatre per Canto jo i la muntanya balla, una adaptació amb la Perla 29 de la novel·la d’Irene Solà, una novel·la gens ràpida en la qual l’autora arriba a fer parlar uns bolets mentre surten, lentament, de terra!!! I em permeto agafar-li en préstec al clown el títol d’una altre dels espectacles que ara mateix té en cartell: Calma! per convertir-lo en el lema d’aquesta setmana.