Calorada, distopia, pessimisme

En plena calorada històrica –i s’han polvoritzat tants rècords que no sembla només l’adjectiu propi del nostre amor a la hipèrbole– a RAC 1 entrevisten el professor Mariano Barriendos, especialista en paleoclima. Portem quaranta anys avisant, diu, i just ara algú comença a parar l’orella. Però els efectes de l’acció humana sobre el clima ja són tan profunds que si avui mateix comencéssim a actuar decididament, potser i amb sort serien els nostres nets o besnets qui en notessin indicis de reversió. De tots els horrors que descriu mentre al rerefons de les nostres vides es cremen els boscos –també és el vermut del que està per venir– n’hi ha un que clama al cel: un dia no llunyà potser hi haurà qui pugui accedir a aigua de bona qualitat però la resta s’haurà de conformar amb aigües de segona i tercera. No pot ser!, ens crida la incredulitat: ja està aquest exagerant. Com que a l’entrevistador i tertulians també els ha colpejat la visió, el professor Barriendos respon “de què us estranyeu? Que no passa així amb els aliments, l’habitatge, tants altres recursos? Per què hauria de ser diferent l’aigua? Com a recurs escàs, algú començarà a acaparar-la”. Les adversitats són ineluctables i l’única arma per afrontar-les seria caminar cap a la justícia social. En canvi, clavem les darreres ganivetades al somni de l’Estat del benestar –i en realitat, quin poc abast ha tingut– en el nostre reducte, mentre la intolerància cavalca pel món. En fi, amb el seu permís vaig a fer una migdiada, que llevar-me de matinada per córrer els 50 metres sombrilla em deixa baldada. Maleït agost.