A l’estiu, totes les poblacions es converteixen en una olla exprés on la calor sufocant reactiva la bogeria i l’angoixa, i les finestres i els balcons són les úniques muralles que separen els seus instints dels nostres. Per això, quan s’obren, entra l’aire i surt el millor de cada casa. Un dels veïns s’asseu en una cadira per esternudar sis o set vegades, un gos borda desesperadament al camió de les escombraries i algú puja el volum de la música a nivell Bershka, que sempre que entres en una de les seves botigues no saps si demanar a la dependenta tres talles més de camisa o un vodka amb tònica. La veïna de més enllà treu el Moranco que porta a dins cridant el seu fill, que és al carrer. 
Tot i que sortir a passejar no és gaire millor. Sues com Marlon Brando amb la samarreta imperi a Un tramvia anomenat desig o com Michael Jackson al final del videoclip Blood on the Dance Floor. Busques desesperadament una ombra, seus en un banc sense tenir en compte que potser hi ha tocat el sol durant hores i el ferro que crema et garanteix una dissolució dels nòduls grassos (liposucció per combustió) instantània mentre els peus són com una rosella cantant Las mañanitas. Puges al cotxe i quan toques el volant t’arrisques a perdre les empremtes digitals perquè hi ha dies que fins i tot Andorra sembla Pompeia l’any 79 en plena erupció del Vesuvi. Ja advertia Nietzsche, un dia d’estiu, que la calor era l’enemiga de la civilització malgrat que ara mateix l’autèntica amenaça existencial és l’aire condicionat que alguns desaprensius manipulen sàdicament. 
Hi ha botigues de roba que semblen pensades per a criogenitzar els ronyons dels clients i després vendre’ls fumejants al mercat negre. Pobre de tu que facis la migdiada en una habitació d’un hotel. Et despertaràs i et sortirà baf de la boca, les glàndules estaran a punt d’adquirir el volum d’un meló de Cantalup, i no sabràs si trucar a la recepció o al pare Karras perquè et practiqui un exorcisme. En un hotel, per afluixar l’aire condicionat calia prémer, segons les instruccions que hi havia en un cartell a l’habitació, el número dos del telecomandament del televisor, però no només continuava al màxim, sinó que a la pantalla apareixia Jordi Hurtado.
La solució a nivell casolà és tirar de ventilador i canviar el teu estat civil pel de relació estable amb ell, i limitar els danys de l’aire condicionat al transport públic, botigues, cinemes o restaurants. Perquè una cosa és crear un ambient amable, fins i tot fresquet, i una altra molt diferent subvertir l’ordre còsmic i convertir l’estiu en el passadís dels iogurts d’un supermercat.