“Hoy resulta que es lo mismo ser derecho que traidor, ignorante, sabio, chorro, generoso o estafador...”
Cambalache és un excel·lent tango, escrit per Enrique Santos Discépolo el 1934, la lletra del qual, tristament, està més vigent que mai, encara vuitanta anys després d’haver estat escrita.
Em dedico a l’art (o això intento), a hores d’ara gairebé diria lamentablement, perquè veuran... moure’s en un món tan subjectiu té els seus riscos. Que si tot val, que si qualsevol és artista... Total, Duchamp va obrir la veda amb la seva famosa Font, allà cap al 1917, com bé apuntava Andrés Luengo fa uns dies. El que molts obliden és que allò tenia un context determinat en un moment determinat, per algú que va saber trencar amb els esquemes de l’època. Ara tot sembla repetició i jugar al joc de “qui ho fa més gros”. Si per mostra basta un botó, passin pel CAEE i vegin Warhol i el pop art.
Es valora més el concepte que la tècnica i les universitats d’art (no totes, afortunadament) ensenyen a justificar qualsevol ocurrència amb paraules boniques abans d’educar els alumnes perquè desenvolupin una idea i intentin trobar les eines discursives i estètiques per transformar-la en realitat. En definitiva, que en lloc de ser llicenciats en art semblen doctors en semiòtica. “¡Todo es igual!¡Nada es mejor! Lo mismo un burro que un gran profesor.”
I ja posats en el teatre de la banalitat, el Museu Metropolitan de Nova York dedica una sala sencera a una exposició, Talking pictures (“imatges parlants”), que consagra les fotografies quotidianes fetes amb mòbils com a veritables obres d’art dignes d’un espai com aquest. Res, que els fotògrafs que cada dia es trenquen les banyes per poder veure les seves obres exposades en una galeria han d’estar saltant de felicitat.
Ja ni parlem de la descripció que la web The Verge fa de l’exposició: “L’efecte és un flux de consciència visual, versió diarrea [sic] verbal, ple de jocs de paraules.” Ai... aquests semiòlegs..., encara sort que això de la diarrea ho diuen ells, si no vosaltres us pensaríeu que jo ja estava jutjant l’exposició.
I com que òbviament aquí no podem estar al marge dels corrents artístics, ens busquem quelcom més accessible. Home, tampoc n’hi ha per a tant..., uns caramels de res, que a més, si tenim sort, fins i tot es transformaran en el signe d’identitat del país, que ja ens fa falta. I a sobre pel mòdic preu de 15.000 euros, agraint, és clar, a l’artista que tingués l’amabilitat de fer-nos un suculent descompte. Total, segur que aquí no hi ha ningú que es mereixi que gastem aquests diners en la seva obra. Ja ho saben: tot el que és de fora...
“Siglo veinte, cambalache problemático y febril... El que no llora no mama y el que no roba es un gil.”
Què hi farem: la semiòtica no em crida gaire l’atenció.
