Ja som en aquella temporada de l’estiu en què molts de nosaltres –que no tots, lamentablement– tenim una mica de temps de lleure. És una bona ocasió per cultivar-nos l’esperit. Potser llegint un llibre que mai hem tingut temps ni tan sols de començar o fent aquell viatge que sempre ens hem proposat però que sempre hem posposat. També es poden combinar ambdues activitats, per exemple escollint Ulisses de James Joyce com a llibre i una sortideta a Dublín com a viatge. Seure en un banc de Saint Stephen’s Green amb el noble volum sobre els genolls i fent cara d’intel·lectual és una manera infal·lible de fer contactes, si més no amb altres turistes que estiguin fent la ruta joyciana. I, si hi ha afinitat, sempre hi ha un pub o tres ben a prop per continuar enaltint l’escriptura del gran home mentre es va popant la cultura popular irlandesa sota la forma d’una negra ben servida. Observin bé la forma de tallar-li el coll; cada bàrman té la seva pròpia manera de complir el ritual de la neteja del vas, omplint-lo una primera vegada, fent descansar el beure i després tornant a fer el ple fins que vessa per dalt. Es pot dir que molts d’ells han elevat el procediment al nivell d’obra d’art. En tot cas, és la seva pròpia opinió, i també serà la seva després de veure com s’omple la gerra de pinta un parell o tres de cops, i que n’hagi fet baixar el contingut.

Però pot ser que no acabi de fer gràcia la idea de participar en un pub crawl dublinesc i acabar l’endemà al matí fent cara d’òliba mentre inspecciona l’interior d’una habitació d’hotel –que no és la seva– i es pregunta de quina manera hi ha arribat. En aquest cas, una proposta radicalment diferent, més políticament correcta i amb rerefons culturals més excelsos, seria un viatge al Japó. En aquell escenari, seria fins i tot possible acabar en el bar d’òlibes que s’acaba d’obrir a la ciutat de Hiratsuka, Kanegawa. Sempre fora millor que ser l’òliba del conte.
En aquest any 2017, la idea de tenir un bar de gats és gairebé normal. Un hi va, fa el seu cafè o altra consumició, i té l’ocasió de ser escollit per una de les bèsties de l’establiment com a esclau humà. Les seves tasques consistiran a fer quatre carícies al gat i tenir-lo sobre els genolls mentre dorm. Però com pot funcionar una barra d’òlibes?
Les nostres fonts d’informació –l’Asahi Shimbun– no són gaire precises sobre aquesta qüestió. Llevat de la possibilitat molt nipona de fer-se retratar amb una de les mestresses del lloc, no hi ha més detalls. Ni tan sols queda clar quines són les funcions de l’esclau humà. Potser és la calor, però em venen visions de les òlibes discutint sobre l’evolució de la borsa mentre els seus humans els fan la manicura i serveixen la becada de ratolins saltats amb tempura.