La immensa majoria d’andorrans de fa més d’un segle no havia vist mai el mar. Hi ha dues excepcions, d’una banda aquells integrants de cases més pobres que es van veure obligats a emigrar durant les greus crisis econòmiques  del segle XIX i XX, fins a ciutats com Barcelona o Besiers. De l’altra, aquells pobres infeliços que van ser condemnats a remar a galeres pel Tribunal de Corts, en algun cas per delictes relacionats amb el tabac. Ja veieu que problemes relacionats amb el contraban, com els que hi ha de forma visible i descarada per les costerudes comes que voregen el riu Arieja, no són cosa de fa pocs anys.
Per tant, aquells andorrans que havien vist el mar abans del segle XX, ho havien fet per obligació, sigui per necessitat econòmica o per una sentència penal. Tot va canviar, però, a partir dels anys 60 del segle passat, moment que va començar la moda d’adquirir segones residències a la costa. Com diu la dita, gustos colors, i l'elecció va ser força variada: alguns, de més nivell adquisitiu, van optar per adquirir immobles a la part més cool  de la Costa Brava, en una àrea indefinida entre Sant Feliu de Guíxols i Palamós. Altres entre Coma-ruga i Calafell. Tanmateix, si féssim un estudi exhaustiu del lloc del món on hi ha més andorrans per càpita a l’estiu, sens dubte és a Cambrils de Mar, amb permís de Salou i la Pineda.
Cambrils és, doncs, el port de mar emocional de la majoria d’andorrans. Una vila amb una nodrida història vinculada amb el mar, alhora que també molt lligada a la terra. De fet, la seva geografia urbana ho reflecteix: d’una banda tenim el nucli principal de la població, uns quilòmetres terra endins. De l’altra, el barri de pescadors, construït vora el port pesquer, defensat per la icònica torre circular del segle XVII que durant molts anys havia servit també com a far.
Si hem de destacar alguns episodis històrics, el més famós va ser que les seves platges, amb les de Salou i la Pineda, van ser el punt de partida de la immensa flota que va acompanyar a Jaume I per conquerir Mallorca. La crònica que va fer escriure aquest rei guerrer per enaltir les seves gestes personals, ho descriu perfectament. També va ser el bressol de l’arquebisbe Vidal i Barraquer, gran prelat català que no va voler seguir el proselitisme franquista de la majoria dels bisbes catòlics espanyols d’aquell moment. 
Hi ha, però, una anècdota històrica, relacionada amb Cambrils, que em fa una  gràcia especial: la vila i el seu terme era, en tots els aspectes jurídics i administratius, un carrer de Barcelona. El fet no era gens menor, volia dir que els seus habitants gaudien dels mateixos privilegis que també tenien els homes lliures de la ciutat comtal, que si ho comparem amb altres indrets de la Catalunya medieval, marcaven un diferencial molt important tant en drets com llibertats. A més, en ser un carrer barceloní, implicava que estaven sota l’autoritat directa dels comtes de Barcelona, per tant dels monarques de la Corona d’Aragó. Altres viles com les Borges Blanques tenien exactament el mateix privilegi, però en aquest cas amb la ciutat de Lleida. Aquesta gràcia va desaparèixer amb l’aplicació dels Decrets de Nova Planta de l’any 1716, promulgats per Felip V, primer Borbó espanyol. 
Cambrils i els seus habitants van haver d’anar sortejant, amb esforços i calamitats l’esdevenir fins a la segona meitat del segle XX, quan el turisme va obrir un ventall de possibilitats que l’han fet l’acollidor pol d’atracció actual. 
És molt curiós que no estigui agermanada amb cap població d’Andorra, tot i els continus vincles entre cambrilencs i andorrans, visibles en esdeveniments com la fira d’Andorra. Un llegat tan ric de relació entre els dos llocs podria fer ben factible anomenar a la vila de Cambrils com a carrer d’Andorra. Si estiguéssim, al segle XVII, estic convençut que ja hauríem arribat a un acord.