Càmeres al parc Central: un elogi
Trobem a faltar, què volen que els digui, alguna performance del CDR andosí. “El món mira Andorra i el seu CDR”, recorden? Tant de silenci ens preocupa, així que no és per donar idees, però ara que es porten les creuetes –aquesta pintoresca pulsió necròfila dels catalans amb l’ADN sense sotracs: si no hi ha morts reals, fabriquem-ne de simbòlics–, què els semblaria convertir el parc Central en una rèplica de la platja de Canet de Mar? Ens va venir la sensacional imatge l’altre dia, llegint l’ocurrència aquesta de deixar el parc obert tota la nit. En un personalíssim exercici d’optimisme antropològic, diu la cònsol Marsol que confia en el civisme dels ciutadans... però que hi posarà càmeres i vigilància “permanent”. Una idea en qualsevol cas estupenda, aquesta de les càmeres i la vigilància, i que no cal que esperi al parc Central. Podria començar per l’ascensor de Lídia Armengol, que un dia apareix pintat, l’altre brut –brutíssim– i al següent amb els vidres trencats. I continuar per la passarel·la de La Llacuna cap al rec del Solà, reducte de botellón. De passada, suggeriríem molt humilment una molt constructiva conversa amb el ministeri de Cultura, que sembla que no ens considera ni prou madurs ni prou cívics com per marcar la ruta del roc de les Bruixes. La cònsol, en canvi, sí, però ja ho han vist: per si de cas, càmeres i segurates, que és una molt sensata manera de conciliar Rousseau amb Hobbes. Tornant al parc Central i les creuetes, pensin els nostres heroics minyons en l’efecte propagandístic d’un cementiri groc al costat del Cirque du Soleil. I saludin a la càmera, que els món els mira. De res.