Camí de la llum

Quan penso en les sortides de sol de la meva infància, són roses i liles, colors de la capital industrial dels Urals. Quan era petita, em van ensenyar el lema “qui no és amb nosaltres, és contra nosaltres”, i vaig trigar més de quatre decennis a esbrinar que es tractava d’un missatge posat cap per avall. Soc filla òrfena de l’Estat soviètic, la pàtria de les carreres espacials, dels dissidents aficionats a la lectura i de la seguretat social. No vaig estar pròpiament exposada als símbols religiosos de cap cultura fins a la part tardana de l’adolescència.

Naturalment, se’ns impartia l’assignatura Història de la Cultura, amb una èmfasi en les fonts locals. Em corprenia que a les icones ortodoxes de la Mare de Déu el seu cor, amb el nen al mig, es trobava a prop de la gola. Sempre he sabut que és just allí on tinc el cor: el cor al qual em refereixo quan dic que estic amb l’ai al cor, el cor que em dol si ploro per algú que estimo. Si no apunten a algun detall que sento dins meu com a tret propi, els meus coneixements de la simbologia espiritual són magres. Això no obstant, la respecto, intento entendre-la i trobar-hi tanta llum com se’m permet.

Soc ecumenista, hereva de l’escola del pare (pope ortodox) Alexandre Men. El teòleg i predicador cristià va ser assassinat just quan jo començava els estudis universitaris, però els seus llibres, i els dels seus deixebles, van forjar el meu esperit. Com ell, intento esbrinar el sentit de cada imatge venerada per milions d’adeptes, per llunyana que em pugui resultar inicialment. Així, entre altres, les imatges dels budes, tant les estàtues del fundador del budisme, com les dels grassonets i riallers monjos de la bona sort, sempre m’han exercit certa fascinació. A més, m’encisen els camins que menen a la concentració i agilitat de la ment. Visca la llibertat: qui no és contra mi, és amb mi.

Entre el buda que riu i el buda atent, em quedo amb Siddhartha Gautama. Com multituds de russos de la meva generació, el príncep hindú va ser educat com a guerrer. Com jo, portava totes les recerques de la veritat a l’excés fins que no va trobar el que cercava: el camí del mig. La inspiració li va venir d’uns músics que enraonaven: “Si tibes massa la corda, es trencarà; si la deixes massa fluixa, no sonarà bé.” Així comprengué allò que, amb el pas de la història, es va convertir en el daurat punt mitjà, l’aurea mediocritas d’Horaci. “Res en excés” al frontal del temple dòric de Delfos. Així, els cabells curts, arrissats, del Buda, ni llargs ni rapats, representen una vida viscuda a equidistància de la indulgència i la mortificació. Un camí de la pau que porta a la llum de la vida.

De tants camins, sabré trobar el meu? Camí de la llum, troba’m.