Aquest cap de setmana, Sant Julià de Lòria ha celebrat de nou l’aplec de la Mare de Déu de Canòlic, de totes les de la contrada la que més autenticitat deté: els feligresos no han perdut el sentit popular i de germanor de la trobada, la recent coronació simbolitza la pervivència del costum i la talla venerada és la primigènia, la romànica.

Canòlic arrossega una devoció profunda, no només a Sant Julià i a tota la seva parròquia, sinó també a les contrades veïnes de la vall de Sant Joan, antics dominis dels Caboet i dels Castellbò i, en conseqüència, dels Foix. Hi guarda molta relació la seva localització, sota de la collada homònima, en un antic lloc de pas obligat, que en l’actualitat fa de frontera estatal. Per aquest motiu, paquetaires i contrabandistes històricament també han mostrat la seva fe en la talla romànica.

Els antics construïen altars als ports i collades, en els quals ofrenaven vots com a mostra d’acció de gràcies a les divinitats. Molts d’aquests altars estaven associats a refugis i hostatges, que amb els anys esdevingueren santuaris. No cal anar gaire lluny per comprovar que molts dels nostres santuaris tenen aquest origen pagà i anterior al cristianisme. Encara avui, quan en una llarga excursió travessem una collada, ens hi aturem per descansar i recuperar forces. Imagineu-vos fa milers d’anys.

Els santuaris com Canòlic, propers a elevats i a estratègics llocs de pas, també aprofiten la seva situació per unir i propiciar la trobada entre les comunitats, situades a banda i banda de la muntanya, en un aplec en el qual abans els feligresos tancaven tractes de tota mena, com els relacionats amb el bestiar i algun casori.

Aquests passos mil·lenaris, com el que solcava la collada de Canòlic, són els que tradicionalment utilitzaven les trementinaires de les valls de la Vansa i de Tuixén. A partir de la segona meitat del XIX aprofitaven per vendre arreu, seguint itineraris determinats pel costum, els seus pegats i herbes guaridores. Aquest cap de setmana, les trementinaires han rebut un homenatge al seu lloc d’origen en una festa anual que la casualitat fa coincidir enguany amb la de Canòlic: el santuari del camí i la comunió de pobles amb la dona viatgera de muntanya, bonica relació.

Canòlic i les trementinaires són avui testimonis d’una època passada, dura i malagraïda, de pocs miraments amb l’abundància, de la qual som fills i hereus. Un temps que contrarestava l’agror amb una solidaritat comunitària, allunyada de la individualitat de l’avui, d’aquesta civilització emmirallada en la tecnologia però incapaç de tocar de peus a terra en el que és essencial. En la societat actual, avesada a la pressa i a la immediatesa, significats com el de Canòlic i el de les trementinaires rememoren una sàvia herència antiga, delerosa de ser apresa.