El càstig per no haver seguit els consells de Rappel de portar roba interior vermella la nit de Cap d’Any o de tirar un anell d’or, al preu que està, al cava seria quedar-se al sofà fent zàping per tots els especials de campanades.
Segur que algunes les emeten per als familiars dels presentadors, tres veïns i el fruiter de la cantonada.
Però allà estan ells, empolainats i conscients de la seva irrellevància com aquell pianista d’hotel, que perduda l’esperança del triomf, versiona èxits d’ahir i d’avui com si toqués davant d’un auditori ple i no davant d’un matrimoni avorrit al qual no li ve de gust sortir però tampoc anar a dormir, un viatjant de comerç i una executiva que s’atura un moment a escoltar-lo de camí a l’habitació. Als presentadors i al pianista els uneix que, malgrat les circumstàncies fan bona cara. Tot el contrari d’Isabel Pantoja, que anuncia les campanades d’una cadena amb un “Que sigui un any meravellós”. I ho diu amb la cara de fàstic de qui espera l’arribada de l’apocalipsi. Darrere, l’arbre de Nadal fa voltes lentament com un pollastre diumenge al rostidor del Cent per hora. Potser l’han posat damunt de la Roomba, que també gira.
No pinta gaire bé menjar-se el raïm seguint les campanades d’aquesta cadena perquè a més d’un encara li hauran de fer una traqueotomia amb un bolígraf BIC després d’ennuegar-se amb un pinyol i els podran passar més desgràcies que al Coiot perseguint el Correcamins. Així que toca oblidar-se de Rappel i pensar en el Niño Prodigio, que és un vident que com Van Gaal “sempre és positiu mai negatiu”. Perquè ens queden somnis per dibuixar i llibres en blanc per escriure.
