Els temps estan canviant. Però no és cap novetat. Ho cantaven Bob Dylan, Sau, Joan Batiste i era la banda sonora de la pel·lícula Watchmen. I si hi ha alguna cosa que ha evolucionat són els càmpings. A Andorra han omplert aquest agost i a Catalunya en determinades setmanes s’ha arribat al 100% d’ocupació.
Ara és una activitat que ha guanyat adeptes potser pel fet que en dècades anteriors els creadors de noms de marca van optar per unificar criteris i d’aquí van sorgir marques, entre altres, com La Tortuga Ligera, La Ardilla Roja, El Delfín Verde, El Toro Bravo, El Jabalí Blanco, La Cigüeña i La Ballena Alegre, cosa que feia dubtar al campista si se n’anava de vacances o a visitar un zoològic. Si es decidien per la primera opció es convertien en habitants de Dune, desesperats davant d’una lloc inhabitable, i disposats a solidaritzar-se amb les criatures d’El sol desnudo d’Asimov i acollits per un vigilant que havia abandonat l’hàbit de somriure en néixer. L’usuari havia de prendre’s un Escitalopram al matí -dosi variable- i Trankimazín cada nit (n’hi havia prou amb 0,5 mg) per sobreviure en aquell escosistema amb veïns que protegien les seves parcel·les com el rei espartà Leònides i els seus 300 soldats a la batalla de les Termòpiles. Allò era un regne de taifes i els seus inquilins podien tenir des des fonts decoratives a fossats amb cocodrils, passant per merlets amb arquers i un pont llevadís. Tenien el seu propi toc de queda sense l’aval de la justícia. Hi anàvem somiant amb passar nits al costat d’un penya-segat i conèixer poblets encisadors i personatges estrafolaris sortits d’un western crepuscular quan la persona més singular que ens vam trobar va ser un trist empleat de banca divorciat que escrivia poemes cosmogònics en Comic Sans. Ara, pel que sembla tots els càmpings són resorts amb glamur.
