La 79a edició del festival internacional de Canes, clausurada dissabte, ha estat una de les més sòlides dels darrers anys. Probablement serà recordada com el moment en què el cinema mundial va deixar de fingir que la política podia quedar fora de camp. Sota la presidència del director sud-coreà Park Chan-wook, la competició va premiar films obsessionats amb les fractures morals, les societats en descomposició i les traïcions íntimes, culminant amb la Palma d’Or per a Fjord, de Cristian Mungiu.

Tanmateix, la pel·lícula més comentada després de la clausura va ser Minotaur, del director rus Andrey Zvyagintsev, guardonada amb el Gran Premi. Considerat un dels grans cronistes de la decadència moral contemporània, Zvyagintsev hi retrata una Rússia putinista que perd lentament la seva ànima després de quatre anys de guerra a Ucraïna. Un matrimoni en ruïnes es converteix en metàfora d’una societat atrapada entre la resignació, la por i el compromís moral.

La Segona Guerra Mundial també va planar sobre el festival amb films com Moulin, Notre Salut o La bataille de De Gaulle: l’âge de fer, centrats en la col·laboració i la memòria europea.

Més enllà dels premis, Canes 2026 va destacar per la densitat del seu nivell artístic. Fatherland, de Paweł Pawlikowski, va impressionar amb la seva precisió glacial i la seva reflexió sobre el nacionalisme i la memòria. Bola Negra, de Javier Calvo i Javier Ambrossi, va combinar identitat queer, trauma històric i melodrama amb una ambició narrativa poc habitual. També van destacar The Dreamed Adventure, de Valeska Grisebach, i A Man of His Time, d’Emmanuel Marre, mentre que el japonès Ryusuke Hamaguchi va tornar a fascinar la crítica amb All of a Sudden.

El moment més emotiu va arribar amb la Palma d’Or honorífica concedida a Peter Jackson. El director de The Lord of the Rings va parlar sobre la imaginació i la responsabilitat dels artistes en temps convulsos. Pocs dies després, els directors de Bola Negra van rebre dinou minuts d’aplaudiments, confirmant fins a quin punt aquestes pel·lícules havien reconnectat el públic amb l’experiència emocional del cinema en pantalla gran.

També mereix una menció especial I’ll Be Gone in June, de Katharina Rivilis, presentada a Un Certain Regard i coproduïda per Wim Wenders. La pel·lícula va revelar la jove actriu Naomi Cosma, amb una interpretació subtil i magnètica.

El festival 2026 serà recordat menys pel glamur que per la gravetat dels temes abordats. Una vegada i una altra, els cineastes tornaven a la mateixa pregunta: què passa amb les persones normals quan els sistemes polítics esdevenen moralment irreconeixibles? La Croisette no va oferir respostes reconfortants.

L’absència de moltes produccions americanes també va ser visible i confirma que Hollywood es prepara per a una etapa de produccions més barates rodades lluny de Los Angeles. Diamond, d’Andy García, demostrava precisament que fins i tot figures molt connectades poden trigar gairebé una dècada a finançar una pel·lícula encara que compti amb actors com Dustin Hoffman o Bill Murray. 

No us cregueu que les plataformes acabaran guanyant i que el cinema en sales està mort. Com va resumir Tilda Swinton durant una conversa amb periodistes: “El cinema ja ha sobreviscut a la televisió, al vídeo, a internet i ara sobreviurà també a la IA.”

Canes va demostrar una vegada més que el cinema de qualitat continua emocionant milers de persones i alimentant noves vocacions creatives. Andorra no hauria de perdre més temps a l'hora d'entendre la importància estratègica de crear una Film Commission, com ja han fet la majoria de països europeus presents al festival. Qui sap si una coproducció andorrana no acabarà convertint-se algun dia en la gran revelació de la Croisette?