Esmento reiteradament la meva amiga Isabel, antropòloga ella, que em va dir que el virus ens canviaria en més gran o menor mesura en funció del temps que es quedés entre nosaltres. Com no tinc idea d’antropologia, sociologia ni cap altra formació científica que aquella que deparen les xarxes socials –però per descomptat que m’autoritza a opinar de tot– em fixo en un detall al qual arribo amb la meva miopia analítica: s’han adonat de la quantitat de dones que van (vam) sortir del confinament i tot plegat deixant voleiar alegrement les canes? Segurament que no és degut al fet que ens hàgim tornat totes lleugeretes de cascos optant per la famosa cana a l’aire. O sí, per què no? Tothom necessita unes alegries, i més en temps mil·lenaristes. Probablement, hi ha d’altres raons: la butxaca, escurades com anem en alguns casos, devem pensar que més val cana coneguda que factura per assumir. També aquest ambient de sororitat i empoderament que ha fet que ens la comencés a bufar allò que ens fem invisibles a partir dels cinquanta. Benvinguda sigui la invisibilitat si els que ens miren són ulls grollers o ineptes. Prou ja de contraposar el madurito apetitós a la bruixa despentinada quan d’avaluar canes es tracta. Indubtablement, influeix que –i ja era hora– vaixells insígnia de la moda com Vogue i altres han pujat al carro de la “bellesa real”.
I calia malbaratar aquest preciós espai amb qüestió tan frívola, em retrauran? Doncs tindran raó. Però saben què? Estic fins al monyo de mesures i contramesures i de politicastres i de pensar com es pot col·locar un infant de cinc anys enmig d’una batussa política. Pares inclosos. O millor dit: començant pels pares.
