Diari digital d'Andorra Bondia

L'opinió de...

imatge de Alfred Llahí

Alfred Llahí

Periodista i escriptor

 

 

Canillo i les seves creus




Explica la llegenda que a Constantí I (272-337), el primer emperador romà que professà el cristianisme, just abans de la Batalla del Pont Milvi se li va aparèixer al cel una creu demanant-li que substituís les àguiles imperials de les insígnies dels soldats per la creu cristiana, de manera que amb aquest signe venceria. D’aquesta visió va néixer el lema llatí “In hoc signo vinces” (Amb aquest signe venceràs), tema que va immortalitzar de manera extraordinària a l’obra La Visió de la Creu el gran pintor renaixentista Raffaello Sanzio, de qui –per cert– vam celebrar dilluns el 500 aniversari de la seva mort.
Des d’aleshores, la creu ha estat sempre entre nosaltres com a símbol del cristianisme, però també d’esperança i de victòria. Només cal veure tot el reguitzell de creus de terme al llarg i ample del nostre petit país, la funció de les quals no és exclusivament delimitar el terme, sinó també beneir-lo!
Els nostres avantpassats sabien que aquestes creus servien per donar la benvinguda però també deixar clar que hom estava en terra de cristians, una mena de semantització de l’espai públic. Però a Canillo el símbol de la creu és més generós que a la resta de parròquies andorranes. La famosa i única Creu dels Set Braços és, sense dubte, la més curiosa de les creus de terme del país, a deu minuts del poble seguint el camí ral i amb una llegenda que paga la pena ser tractada en una columna especial.
També gòtica és la Creu de Carlemany, dedicada a l’emperador que protagonitza el nostre himne nacional i situada al camí ral que va de Prats a Meritxell, amb una de les vistes panoràmiques més boniques de la vall del Valira d’Orient i, als seus peus, com no podia ser d’una altra manera, el santuari –avui ja basílica menor– de Nostra Senyora de Meritxell.
Però els canillencs fins i tot han consagrat una església a la Santa Creu! Es de finals del segle XVII i el seu retaule major, barroc i amb un cert aire naïf, té la creu com a centre iconogràfic i quatre escenes de la Passió al voltant, dues a cada banda, on sembla que l’autor s’hagi inspirat en la predel·la del retaule major de la Immaculada d’Escaldes-Engordany, i aquesta apreciació no és fruit de cap parroquialisme!
Però l’esperit tradicional i sempre andorrà dels canillencs no s’acaba en aquestes obres testimonials de segles passats, perquè molt més moderna però amb el mateix simbolisme que antuvi és la creu de ferro forjat que corona l’edifici sociocultural de la parròquia, seu de l’antic Comú de Canillo. Sobre la pedra de la façana s’alça la creu, nascuda d’un roser per voluntat de l’artista, una preciosa al·legoria al Jardí del Paradís: “Si de l’arbre del Paradís vingué el pecat al món, de l’arbre de la creu ens ve la redempció”.
Per això a Canillo no hi falten creus que ara, més que mai, ens han de protegir i posar fi a aquest malson que ens ha tocat viure. Santa Teresa de Jesús ho tenia clar: “A la creu hi ha la vida i el consol, i ella sola és el camí per al cel”.

Compartir via

Comentaris: 0

Contacta amb nosaltres

Baixada del Molí, 5
AD500 Andorra la Vella
Principat d'Andorra

Telèfon: + 376 80 88 88 · Fax: + 376 82 88 88

Formulari de contacte