Les caixes estan allà, preparades, com si fos la graella de sortida d’un gran premi de MotoGP, però no hi ha manera que es pugui fer el canvi d’armari, perquè de tardor, res. Sempre és una experiència, i no precisament religiosa estil Enrique Iglesias. Retrobar-se amb la fragància que desprenen les peces que van quedar tancades mesos abans en caixes o a l’armari, no sense haver atribuït abans al Raid Antipolillas Lavanda la mateixa fermesa de les velles religions monoteistes. Descobrir pantalons i camises que podien haver portat els admiradors del monument megalític de Stonehenge mentre, de fons, sembles sentir la veu de la nena de Poltergeist dient allò de “són aquí, han tornat”.
Aquest any hem mirat tutorials i blocs per simplificar la feina, però una que es diu La Ordenatriz no inspira massa confiança perquè sembla el nom d’una treballadora de les Coves del Sado. L’Alicia diu que et canviarà la vida. Assegura que és una Mary Poppins en versió Ikea, com si picant de mans dues vegades tota la casa s’ordenés en caixes amb compartiments Skubb. Deu ser la versió hispana de la Marie Kondo japonesa, perquè és partidària del sense pietat. És a dir: llençar amb menys miraments que Risto Mejide i amb el deix impassible de Clint Eastwood (qui diu llençar, diu donar o vendre per Wallapop), tret que tinguis l’armari de les Kardashian.
La contractarem perquè ens ordeni el cap. En el calaix de la dreta de l’armari hi posarem els records macos, ordenats per anys; en el de l’esquerra, les esperances, i en el cub d’escombraries, els insomnis, les angoixes i les pors. I, si és capaç d’això, la portarem a l’habitació del malendreç. Que, si la veu Diògenes, li agafa un atac de feridura. Un any, abans de Nadal, hi vam pujar a buscar les boles de l’arbre i ens van donar per desapareguts durant una setmana.
