A la meitat del segle XX Andorra va deixar de ser la societat d'emigrants que, com a la resta dels Pirineus, s'havia vist obligada, a finals del XIX i principis del XX, a cercar millors condicions de vida, per transformar-se en un país d'acollida i, en poc temps, va passar a ser l'Estat europeu amb el percentatge més elevat de població immigrant. L'economia andorrana va iniciar a mitjans del segle XX un procés de transformació vinculat a un creixement econòmic associat a les activitats lligades al comerç i al turisme que va conduir al desenvolupament d'un fenomen immigratori d'una intensitat extraordinària. La cobertura de les necessitats econòmiques a curt termini i la protecció del mercat del treball interior han estat els principals objectius de la política d'immigració.
L'Acoda ha demanat crear una quota d’immigració específica vinculada a projectes de construcció concrets, per poder incorporar treballadors quan una empresa tingui un pic puntual de feina que no pugui cobrir amb la plantilla disponible. El permís començaria amb l’obra i s’extingiria quan finalitzés el projecte. El Govern ha confirmat que està estudiant aquesta fórmula i ha deixat oberta la possibilitat d'estendre-la a altres sectors econòmics. La intenció seria modificar la Llei d’immigració perquè permeti aquesta nova modalitat. Això és important perquè no seria simplement augmentar la quota general, sinó crear una nova categoria d'autorització vinculada a una necessitat concreta i temporal. Una nova quota de treballadors vinculada a projectes.
El meu partit qüestiona que la immigració sigui tractada principalment com una resposta a les necessitats immediates del mercat laboral i defensa una instal·lació més durable i integradora.
Si Andorra necessita aquestes persones per sostenir l'economia, per què la política migratòria no està pensada també perquè aquestes persones puguin construir aquí un projecte de vida estable?  En lloc d’això volen persones treballadores d’un sol ús. Si el permís queda estrictament vinculat a una obra determinada i s'extingeix automàticament quan acaba l'obra –o si per qualsevol motiu plega abans o perquè l’obra no arriba al seu final–, com es garanteix que aquesta regulació sigui compatible amb els principis internacionals de seguretat en l'ocupació i protecció del treballador migrant?
Controlar la immigració no pot significar deshumanitzar-la. Cal desenvolupar una immigració ordenada, tot planificant el seu creixement establint quotes. Una immigració vinculada a drets, no pot ser una resposta concebuda com una resposta temporal a una vacant laboral.  Una política que afavoreixi la integració i estabilització de les persones nouvingudes i que sigui coherent amb el desenvolupament sostenible que, se suposa, que volem. 
El Govern parla de controlar la immigració. Nosaltres parlem de gestionar-la. Perquè controlar és posar límits. Gestionar és decidir també quin país volem construir.
Andorra necessita treballadors. Això ho reconeix el mateix Govern quan amplia les quotes perquè falten professionals en la sanitat, l'educació, els serveis socials, el transport o l'hoteleria, però el que un Govern no pot fer és solucionar les incoherències i la manca de planificació de les empreses.  Però aquestes persones no són només treballadors. Són persones que viuen aquí, que tenen famílies, que escolaritzen els seus fills, que paguen impostos, que contribueixen a la Seguretat Social i que formen part de la nostra societat.
Per això nosaltres defensem una política migratòria ordenada, sí; responsable, sí; però també integradora, proporcional i respectuosa amb els drets humans.
El model d'immigració andorrà ha suposat beneficis a curt termini, ha donat resposta a les necessitats de les empreses i ha finançat el modest i incomplet Estat del benestar andorrà, però a llarg termini no, ja que si no es pot estabilitzar la població no es podrà contribuir a la cohesió social i a la millora del procés productiu. Per què no afavorir la transició d'un model d'immigració de marcat caràcter econòmic i laboral a un model que afavoreixi una instal·lació durable i integradora? Per què no fer una reflexió aprofundida i pausada sobre quina societat volem?