Les declaracions, primer, de la superministra Marsol, i després, del cap de Govern, sobre la qüestió de l’habitatge dels treballadors ens fan present fins a quin punt s’ha instal•lat entre nosaltres un capitalisme salvatge curt de vista i amb escassa sensibilitat social. Així, es prefigura un model de país que ha estat sempre el desideràtum de la classe social privilegiada, però que encara no havia estat mai objecte d’un programa de Govern.
Per calibrar amb precisió les intencions polítiques i socials de Xavier Espot, cal analitzar bé el significat de fons de les seves paraules, que apareixen com un compendi de fal•làcia i de cinisme polític. El cap de l’executiu va concloure: “Si necessitem més treballadors estrangers, s’hauran d’instal•lar a les zones frontereres”.
La idea d’“establir mecanismes”, que també va deixar anar Espot, comporta una sistematització programàtica, i el fet que aquests mecanismes serveixin per a enviar a viure una part dels treballadors fora de les nostres fronteres és una escandalosa manifestació de menyspreu vers una part de la societat que només es pot concebre des d’una visió classista, egoista i insolidària, i en tot cas d’un país que no vol resoldre a casa els propis problemes de creixement. Una visió de país menor d’edat.
De les paraules de Marsol i d’Espot es podria desprendre que aquells treballadors que pretenen enviar a residir riu avall serien els arribats a partir d’un moment màgic en què l’acord d’associació amb la UE generaria un creixement que faria necessària una allau de mà d’obra estrangera. La realitat, però, ens diu que l’operació ja fa temps que ha començat espontàniament, com a resultat de l’encariment astronòmic dels preus dels lloguers, que als darrers anys ha expulsat a l’Alt Urgell un bon nombre de famílies, entre les quals no són poques les de nacionalitat andorrana. Això ens alerta de la vessant més crua d’aquesta política d’apartheid: no es tracta de la segregació d’estrangers, sinó d’una dinàmica de classes: en el futur mig huxleyà mig orwellià que ens pinta l’actual Govern, podran viure a Andorra els qui s’ho puguin pagar, siguin andorrans o estrangers, blancs o negres, i no podran fer-ho aquells que, malgrat treballar-hi, no puguin assumir el cost del lloguer.
Un món feliç, certament. Una Andorra feliç de cara a la qual una altra ministra, la de Justícia i Interior, ha començat a posar fil a l’agulla endurint el reagrupament familiar fins a fer-lo inassequible a una gran part de treballadors: qui cobra 3.472 euros al mes?
Tornem a la colonització de l’Alt Urgell. Aquest conte de fades té grosses vies d’aigua. Una de sola: quin municipi acolliria els guetos espotians, que no li haurien de reportar cap creació de riquesa, sinó només càrregues socials? Admetria Espanya residents extracomunitaris, que és el que es porta avui a Andorra? Els andorrans semblem mesells: tot just fa uns anys que hem deixat enrere l’etiqueta de mals veïns que ja la volem recuperar.