Cap on volem anar?

Feliç –i atípica– diada de Sant Jordi a tothom! Donades les circumstàncies, he arribat a la conclusió que el millor llibre que podem regalar, o que ens podem regalar, sigui un d’aquells que fa anys que tenim ple de pols a la prestatgeria. Aquell que té una etiqueta invisible on posa: “Un dia d’aquests t’he de llegir.” Ara no tenim excusa ni falta de temps, com en altres ocasions. Ara bé, un cop acabi aquest malson, espero que anem tots a comprar-ne de nous. I si poden ser d’autors locals, millor que millor.

Com tots sabem, els pròxims mesos seran d’allò més complicats per a la gran majoria de nosaltres. Especialment per als que ens dediquem a la cultura, com ja vaig dir en el meu anterior article, i com s’està repetint per activa i per passiva arreu de món. És per això que cal plantejar-se cap on volem anar. Quins passos volem fer per mirar de remuntar aquesta situació adversa? Com indicava abans, decantar-nos per comprar llibres d’autors locals és només una de les moltes accions que tenim a l’abast. Penso que és moment de fer un exercici de reflexió i valorar fermament els artistes i projectes que tenim a casa. És necessari que tothom, vinculats a l’àmbit de la cultura o no, aposti per la producció local.
Ara més que mai, necessitem una implicació col·lectiva i coordinada per fer front a les adversitats, i alhora començar a definir les directrius que han de dibuixar el nou paradigma cultural d’Andorra. Possiblement res torni a ser com era, i com abans ho assumim i hi treballem, millor per a tots.
Per una banda, caldria que tots els agents implicats poguéssim trobar la manera d’establir lligams, sinergies i col·laboracions –o reforçar les ja existents. Així com debatre conjuntament quines són les noves necessitats i problemàtiques a resoldre procurant deixar els nostres egos de banda i mirant pel bé comú. Cal tenir en compte, però, que tot això no podem fer-ho sols. Aquí és on apel·lo a les institucions i als nostres representants polítics, a fer un exercici d’humilitat i mirar de coordinar i estudiar la realitat del sector per ajudar-nos i acompanyar-nos en aquest esforç titànic que haurem de fer.
En un altre context, tot això que proposo podria semblar utòpic, però donada la nostra idiosincràsia i la nostra dimensió és possible. Cal que hi hagi voluntat per part de tots i totes per poder mirar cap al futur amb esperança i il·lusió. I, fins i tot, amb el convenciment que ens trobem davant d’una oportunitat per fer-nos més forts i que ens permetrà ajustar-nos millor a aquesta nova realitat que vindrà.