El passat és com Houdini, el mestre de l’escapisme. No importa quants cadenats hi poses. Sempre acaba sortint. Ara que comença a pujar la temperatura ens venen a la memòria aquelles estones sotmesos als raigs d’aire procedents de l’Àrtic que envaeixen supermercats, cinemes o restaurants. 
Ets al carrer amb una temperatura de forn amb funció pirolítica i entres a un local i t'adones que necessites un anorac per anar a l’Antàrtida. Intentes demanar-li al cambrer si pot afluixar l’aire condicionat tot intentant vocalitzar i la resposta, amb menys empatia que la germana de la Meredith a Anatomia de Grey en un dia dolent, és que no es poden tocar els perimetrals. No fos el cas que el local es volatilitzés, que caigués un meteorit, que arribessin éssers d’un altre planeta per fer l’aperitiu o que una anaconda entrés per demanar el llibre de reclamacions.
Ser controlador dels perimetrals és experimentar la mateixa sensació que Arquimedes a la banyera, Newton sota el pomer, o Chuck Berry quan va rebre la trucada del seu cosí Marvin perquè escoltés la cançó Johnny B. Goode a la pel·lícula Retorn al futur. Obtenir aquest càrrec de perimetralador en cap és l’equivalent a un superpoder per entrar a l’escola de Charles Xavier per X-Men o per ser CEO dels congelats La Sirena.
Perimetrals a banda, sembla que hi hagi aparells que estiguin programats només per oferir tres suposats nivells de confort: zona de iogurts del supermercat, Antàrtida i Plutó. Mentre, el client de la botiga, o el comensal, té la sensació de ser un salmó noruec que des d’Oslo creua Europa en un camió frigorífic per arribar al seu destí com si estigués acabat de pescar. Els treballadors o estan criogenitzats a l’estil Walt Disney, o són com el pingüí de Batman. Entres en una botiga de roba per provar-te una camisa i la sensació tèrmica és la mateixa que la d’un escorxador o la temperatura ambiental d’un dipòsit de cadàvers. 
Del sostre de l’emprovador cauen caramells de gel. És un procés de tortura letal que et destrueix com un Sub-Zero a la sèrie de videojocs de lluita Mortal Kombat. Qualsevol indret es pot convertir en una arma de destrucció massiva. Pujar a l’autobús suposa rebre una massa compacta d’aire gelat que et deixa el nas com un escalador al cim de l’Annapurna Est. Potser no va ser el fred glacial el que va acabar amb els mamuts, sinó els perimetrals. Sabem on van les mosques a l’hivern, per què els ocells no cauen de les branques quan dormen i com és que al tenis s’usa una puntuació tan rara. Però encara no sabem per què costa tant graduar l’aire condicionat dels llocs públics.