He parlat del que us diré amb algun amic que m’ha tractat d’exagerat... Opinar, pensar, és lliure. De veritats absolutes només n’hi ha una. La nostra finitud. I jo he decidit compartir els meus pensaments amb aquest grupet particular de lectors que tenen la paciència de llegir-me.

En les meves pujades i baixades a Barcelona quedo fascinat, sorprès i entristit davant de les caravanes que cada dia, a les mateixes hores, es formen en les entrades i sortides de la ciutat comtal. Milers i milers de cotxes, parats, amb una sola persona, vomitant tones i tones de gasos tòxics a l’atmosfera. Ho he vist a París, a Xangai, a Santiago de Chile, a Nova York... Mentre moren cents de milers de persones com a conseqüència directa d’aquesta pol·lució, es fonen les glaceres i sembla que ningú prengui mesures serioses per evitar-ho. Té molt de suïcidi col·lectiu. Anem fent carreteres noves i fabricant més cotxes de combustió interna. Una prova més de l’estupidesa col·lectiva i del domini del gran capital. I ara, per postres, l’amic americà, l’insigne, gran Trump, nega el canvi climàtic. Que nosaltres com a individus poc podem fer és clar, però sí que podem ser-ne conscients.

Si jo fos un governant em preguntaria què es pot fer. Hi ha molta gent llesta i preparada a qui demanaria consell. A mi, que no soc ni llest ni preparat, se m’acut que es podrien reubicar els centres de producció i treball. És un absurd que gent de Girona vagi, per exemple, cada dia a Barcelona per la feina. He llegit autors visionaris que han anant sembrant els habitatges pels espais verds i posant els llocs de treball a l’abast de la població. Menys pol·lució, menys despesa, menys hores perdudes, més salut, més vida... No demano pas que em voteu!

El segon pensament davant de les caravanes és d’un altre tipus. M’agrada, em fascina el desert. Hi he estat més d’una vegada, la més llarga i impactant a l’oasi d’Al-Kufra, on Líbia limita amb el Txad, el Níger, el Sudan, a milers de quilòmetres de les costes mediterrànies. El silenci era tan gran que es podien tenir converses a centenars de metres de distància. El desert té vida, té ànima, té veu. Recordo amb afecte un català eminent, Pere Duran Farell, enamorat del desert, que cada any anava a passar uns dies al Sàhara. La seva cara s’il·luminava quan parlava del desert, com ho fa el meu cor quan escric aquestes paraules. Doncs bé, per aquells paratges immensos transitaven les caravanes de centenars o milers de camells, a pas lent, lent, tranquil, tranquil... Dies i dies, carregades de sal i queviures vers Tombouctou, Kumasa... Sí, ja ho sé..., les caravanes s’acaben, substituïdes per camions, bruts i sorollosos. I aquí ve la meva comparació inevitable entre els caravaners del desert i els conductors que van i venen de la feina, tensos, estressats, angoixats, ansiosos, amb taquicàrdia i pressió alta.

I quina és la condició d’aquests milions i milions de persones? Són éssers lliures? Hi ha dos tipus de llibertat. De coacció (de coactione, segons els filòsofs) i de necessitat (a necessitate libero). És evident que als lliures de coacció ningú els lliga, però crec que no són lliures de necessitat. Aquesta gent ha d’ésser a la feina a les hores preestablertes, i després de les vacances han de tornar irremissiblement. Estan lligats per unes cadenes més dures i fortes que les d’acer. Invisibles però reals. En el sistema actual això és inevitable. El sistema ens deshumanitza i ens degrada. I aquí tothom calla, aguanta, paga la hipoteca, compra i gasta, es jubila (els que hi arriben i tenen feina!), i després de metge en metge i amb l’espasa sobre el cap. Inconscients, però realment a l’estació esperant el nostre últim tren. Que en som, de desgraciats! Això és la gran promesa de la vida? El gran i infinit do del miracle de la vida? Tampoc tenim sortida? Jo penso que sí, però malament si, com els bens, seguim la foule, anem menjant herba i no aixequem el cap. Realment estem predeterminats? Només la mort pot acabar amb l’esperança humana. Hi ha camins.

Ara hi ha molta gent contenta perquè té un mòbil meravellós, un cotxe, vacances, un habitatge a la costa de Tarragona i el més gran, la certesa absoluta de l’existència de Déu gràcies a les victòries del Barça... quan guanya. En la nostra ceguera no ens adonem que el nostre benestar és temporal, incert i transitori. Si fem un gràfic del benestar social des de la nit dels temps fins a l’actualitat, veurem que la línia continua molt a prop del fons: esclavisme, abús dels poderosos, la misèria de l’edat mitjana, els serfs de gleva... i, de cop, tots rics. Fa quatre dies que el gràfic s’ha enlairat, després de mils d’anys de misèries, i som tan estúpids que pensem que això anirà amunt o, com diuen en anglès, it is here to stay. Concretament, aquí a Andorra és notori que els padrins o els pares d’algunes de les grans fortunes van emigrar, fugint de la fam, a Barcelona o a Tolosa per servir o recollir fruita. Què faran els seus nets? S’imaginaven aquelles minyones i aquells camperols emigrats que ben aviat nedarien en la més gran de les abundàncies? Ara fem el compte al revés.

El que vindrà no ho sabem, però els economistes parlen d’una nova realitat política i econòmica, plena de dubtes i incerteses. Mentre estava escrivint aquestes notes, el catedràtic d’hisenda de la Universitat del País Basc, Ignacio Zubiri, manifestava en una entrevista que “les pensions començaran a caure entre un 35% i un 45%”, i part d’aquesta caiguda la patirem després de la jubilació. La transcendència d’aquestes previsions és incalculable. Avui l’economia de la nostra societat descansa en gran mesura sobre les pensions. La que nos viene encima!

I, com sempre, càndid empedreït, espero que algú aixequi el cap i vegi els núvols negres de l’horitzó. Que intenti reconquerir una mica de llibertat i trenqui alguna de les moltes cadenes que ens esclavitzen i es programi el futur tenint en compte la veritable realitat que ens espera. I que de tant en tant dediqui una estoneta a defugir de les tensions i caminar en silenci, amb pas tranquil, com si fos un membre més de la caravana..., a poc a poc, en pau i en silenci. Busca un racó tranquil, aïllat, tanca els ulls, escolta el silenci i deixa que la pau et vagi entrant de mica en mica al cor.