Fa una setmana vaig participar en una sortida organitzada per Velles Cases Andorranes a Cardona. Hi vaig anar moguda per la curiositat, les ganes de saber i per gaudir de l’ambient immillorable que es viu en aquestes excursions. A banda de la descoberta d’aquesta ciutat medieval arrelada als privilegis obtinguts fa segles gràcies a la muntanya de sal, em vaig fixar en les explicacions que el guia ens va fer del retaule de Santa Anna, la Mare de Déu i Sant Amador de l’església Sant Miquel de Cardona.
L’església gòtica amb orígens romànics i una nau d’una alçada imponent, és en si impressionant, i hom poc pot imaginar que en seu interior hi hagi un retaule del tot subversiu i que mai ningú ha censurat.
Aquest retaule, pintat a principis del segle XV (1404-1410) per un artista local, Pere Vall, va ser encarregat per un mercader que havia estat al servei dels comtes de Cardona. 
En aquells temps, els mercaders de Cardona eren rics i benestants i segurament tenien les seves discrepàncies i controvèrsies amb la noblesa i la jerarquia eclesiàstica, fet pel qual, qui va encarregar aquest retaule s’hi va esplaiar! Mentre en la taula central hi ha Santa Anna, Maria, la mare de Déu, flanquejada per Sant Joan i Sant Amador, en  les altres taules s’observa el naixement de Maria, la seva presentació al temple o les representacions de l’entrada dels beats al paradís i dels condemnats a l’infern, el martiri de Sant Joan Evangelista davant la Porta Llatina, Sant Amador mentre és alimentat per la cérvola o el rescat de les ànimes del purgatori. I tot sembla normal. Allà on esdevé interessant i fins i tot apassionant l’observació d’aquest retaule, és quan delatats pels signes distintius o de vestimenta, els personatges d'algunes de les taules, il·lustren el Papa al purgatori, l’orde dels Dominics a l’infern amb els dimonis o els Ducs de Cardona directament despullats a la foguera! Fins i tot, el mercader; Romeu Mas, que va finançar aquest retaule, apareix en una de les taules agenollat als peus de Sant Joan. Segurament, el mercader tenia els seus motius per expressar el seu enuig. En aquell moment (1378-1417) hi havia dos Papes, un a Roma i un altre a Avinyó, els Dominics eren el braç executor de la Inquisició i els poderosos i riquíssims comtes de Cardona passaven poc temps a la vil·la i no la defensaven com s'esperava. És a dir, que la societat de l’època segurament tenia els valors capgirats.
Aquest retaule, pintat fa sis segles, no ha estat mai censurat, ni amagat, ni menyspreat, i segueix a l’església de Sant Miquel, senyal d’una obertura d’esperit i d’una maduresa tranquil·la d’acceptació de la crítica amb una punta d’estoïcisme per molt ferotge que sigui.
És cert que l’art sovint desafia normes, provoca reflexió i dona veu a idees que d'altra manera podrien quedar silenciades. Però és exquisit que l’art religiós, vector de la contestació d’una època, hagi prevalgut davant de les consideracions dels temps. Si bé existeix el debat sobre els límits de la llibertat d’expressió o de creació, sobretot si entra en conflicte amb qüestions punxegudes. Però per als temps que corren, on la por a la discrepància i al debat acovardeix tots els que anhelen el pensament únic, que aquestes taules subversives per a l’època del retaule de Santa Anna estiguin exposades des de fa tants segles és una proesa que s’ha de celebrar a cada instant. L’exemple del retaule de Cardona ens permet creure que davant les censures, la llibertat d’expressió i de creació sempre guanyen, en els esperits, en la diversitat i en la cohesió dels pensaments.
També a casa nostra.