Diari digital d'Andorra Bondia

L'opinió de...

imatge de Alfred Llahí

Alfred Llahí

Periodista i escriptor

 

 

Cargol treu banya




Recordo com si fos ahir les sortides que fèiem de petits amb els pares per anar a collir caragols a la muntanya i que, després, la padrina Tresina els posava en una gàbia al pati de casa en dejuni per purgar-los, escampant-los de tant en tant una mica de farina pel damunt. Jo no n’havia menjat mai, ni en menjo, tot i que la salseta picant amb què es cuinen a casa és massa gormanda per menysprear-la. Però anar a collir-los era sempre tota una aventura per al meu germà Enric i per a mi!

I és que al nostre Principat els caragols han estat sempre part del nostre llegat gastronòmic. Si bé el gust per aquests mol·luscs gastròpodes de l’ordre dels pulmonats ve de molt lluny. Em ve al cap un antic mosaic paleocristià romà del segle IV a la Basílica Patriarcal d’Aquileia –petita ciutat italiana de la província d’Udine, a la regió del Friül-Venècia Júlia, dins la comarca de Bassa Friülana– on surten representats amb tot detall aquests mol·luscs, senyal inequívoc que ja aleshores eres apreciats per sibarites que no solament els incloïen en la seva dieta, sinó que els atribuïen propietats beneficioses per a la salut, fet que els elevava gairebé a la categoria d’amulet de la sort. Plini el Vell, a Naturalis Historia, va descriure els primers vivers, concebuts per Fulvius Lippinus, considerat el fundador de l’helicicultura. Marcus Gaius Apicius, el primer gourmet de la història, conegut per les seves excentricitats i perquè va gastar tota la seva enorme fortuna personal en els més refinats aliments –som al segle I, i estava valorada en 100 milions de sestercis: al canvi en euros ens dona la gens menyspreable suma de set milions d’euros–, solia purgar els caragols a la llet durant diversos dies abans de cuinar-los i servir-los amb diverses salses, com l’omnipresent garum, salsa feta de vísceres fermentades de peix, que era considerada pels habitants de l’antiga Roma com un aliment afrodisíac.

I és que com Apici no hi ha hagut massa amfitrions... En un famós banquet a casa seva va cuinar milers de llengües de flamencs i cervells de rossinyols per delectar els seus convidats i va adquirir fama, entre altres coses, per alimentar les seves oques amb figues seques, per engreixar el seu fetge i tenir el millor foie de tot Roma... Fins i tot un papa, Pius V (1504-1572), canonitzat el 1712, era tan àvid consumidor del mol·lusc que per poder-ne menjar també durant la Quaresma va decidir que havien de considerar-se peixos i va decretar solemnement: “Estote pisces in aeternum” (sereu peixos per sempre!).

Però de les 134 espècies de mol·luscos que s’han detectat a Andorra (no tots aptes per als paladars com el d’Apici), n’hi ha un de molt nostre, el caragol Hygromia gofasi, única espècie animal exclusiva d’Andorra, descrita recentment a partir d’exemplars recol·lectats prop del santuari de Meritxell i que no ha estat trobada fora de les fronteres del Principat. I és que fins i tot els caragols tenen la seva versió andorrana! Però no oblideu la màxima si voleu gaudir d’aquest mol·lusc terrestre com Apici: “Caragol no dejunat, a molts ha emmetzinat!”.

Compartir via

Comentaris: 0

Contacta amb nosaltres

Baixada del Molí, 5
AD500 Andorra la Vella
Principat d'Andorra

Telèfon: + 376 80 88 88 · Fax: + 376 82 88 88

Formulari de contacte