Carmen, la de Ronda

La Mare de Déu del Carme és una advocació cristiana que té l’origen en la capella dedicada a la Verge Maria bastida al segle XIII al mont Carmel, a Palestina. A l’advocació i a l’acció de set segles dels religiosos i les religioses carmelites calçats i descalços es deu que el bell nom de Carme s’expandís pel món i arribés a ser un dels noms de dona (i també d’home) més populars tant al Vell Continent, com al Pròxim Orient, com al Nou Món. I molt sovint, per algun mecanisme particular de canvi lingüístic que no he arribat a elucidar, s’ha expandit en la majoria d’idiomes, però no en català, amb la forma Carmen.
També a les nostres latituds del sud d’Europa, l’advocació del Carme i el seu nom com a patronímic han fet fortuna. En el seu moment van arrelar fort la novel·la vuitcentista de Prosper Mérimée i l’òpera de Georges Bizet que s’hi va inspirar, obres que atribueixen el nom de Carmen a una voluptuosa gitana de l’Andalusia més tòpica. Potser ha estat per això, o, com el peix que es mossega la cua, de la causa en va néixer l’efecte, que moltes de les ballarines, cantants i actrius del “género español” dels últims cent anys, inclosa alguna “flamenca” de veritat, com la catalana Carmen Amaya, han portat aquest nom: Carmen de Lirio, Carmen Sevilla, Carmen Flores, Carmen Polo de Franco...
Com el mite de Don Joan, el mite de Carmen ha estat present fins als nostres dies en la literatura, en les arts plàstiques, en la dansa i en el cinema, i encara als anys vuitanta inspirava un notable film de Francesco Rosi.
Potser és per aquest prestigi del nom com a sex-symbol en l’imaginari col·lectiu que a les últimes dècades ha aparegut, per part d’algunes de les nostres Carmes, la pruïja de canviar-se el nom i fer-se dir Carmen, com la de Mérimée. No seré jo qui vulgui privar ningú de posar-se el nom que vulgui i en la llengua que li plagui. Però que tampoc no em privi ningú a mi de la mirada irònica davant del carnaval de la vida. Ja fa noranta anys que en altres latituds, com la nord-americana, una actriu de la talla de Margarita Carmen Cansino va renunciar al seu nom i el va canviar per Rita Hayworth, potser amb la intenció de dissimular el seu origen hispà...
Doncs bé, ja em perdonaran, però confesso que cada vegada que veig que una catalana o una andorrana batejada Carme es trasmuda el nom per Carmen, no puc evitar un lleuger somriure per sota el nas. Si quan sento o llegeixo un d’aquests noms de fantasia que molts pares posen avui als seus fills penso en com és de divertit donar nom a una mascota, quan topo amb una Carme que es fa dir Carmen penso inevitablement en aquella folklòrica Carmen, gitana de Ronda, que, al costat del galant de la pantalla Jorge Mistral, encarnava en els llunyans anys 50 una jove i sensual Sara Montiel. Amb els referents culturals no s’hi pot fer res i amb els pecats de concupiscència de l’edat adolescent encara menys.