Carn de canó per al ‘precariat’

Ja em permetran, amables lectors, posar-me en actitud abuela Cebolleta –ja tinc canes suficients– i recordar aquells anys en què m’introduïa en aquest procel·lós món del periodisme. Vaig accedir al primer contracte laboral amb la jubilació d’un company, Rafael Vilaseca, excel·lentíssima persona, home jovial i cavallerós. Els ordinadors –mirin si soc carpetovetònica– irrompien a les redaccions i a ell li costava d’adaptar-s’hi. A mi mai no em passarà, em deia aleshores. Ha! Deixa passar el temps, que posa tothom al seu lloc. El pensament em volta pel cap arran de les protestes per la reforma de les pensions a França. Polítics i experts reiteren el mantra que no hi ha més solució que augmentar l’edat de jubilació per mantenir el sistema. Serà –sobretot mentre el sistema estigui en mans de mandrosos i mediocres?– En tot cas, servidora mira al seu voltant i veu com les empreses despatxen sense miraments treballadors que arriben a la cinquantena o quan enceten els seixanta. No s’adapten als nous reptes, no els troben encaix: sovint una excusa barata perquè són  edats en què la salut i les forces potser ja no són les que eren. Potser, ja ve d’antic, perquè compensa incorporar saba nova que doni més rendiment i reclami menys. En tot cas, és de comú coneixement que a certes edats el mercat laboral expulsa sense contemplacions, que trobar una nova ocupació es converteix en una cursa cruel. Què farà, què farem, aquesta massa assalariada sense opcions de retrobar una feina digna durant una, dues dècades? Augmentar les files del precariat. Bonic neologisme.