Carrers sense nens ni avis, sense vida

Senyor Jordi Torres, perdoni que insisteixi. Ho vaig fer fa unes setmanes dient-li que Andorra no era territori ciclista, i que encara queda molt a fer perquè una persona en bicicleta se senti segura a les nostres carreteres, i el primer que cal és un carril bici com Déu o les mesures internacionals manin. Però ara li diré més, no hi ha espais per als nostres fills i per als nostres avis, amb o sense bicicleta. I no em digui que el parc Central està molt bé, i que la gent gran ja està bé a les cases pairals. Em refereixo a espais lliures per passejar, per circular. Abans sortíem a jugar al carrer. Això s’ha perdut. Hi ha espais concrets, com els parcs, als quals t’has de desplaçar en cotxe i aparcar allà on sigui més a prop. Vivand és un espai que dona prioritat als vianants, en aquest cas, sobretot als turistes, però també s’hi arriba en cotxe. No hi ha carrers per jugar, on els avis seguin en bancs sense haver de sortejar clàxons i haver d’empassar-se tot el fum dels tubs d’escapament. Els nens i els vells que veiem pel carrer sempre es dirigeixen a algun lloc, mai no s’hi queden. Els tenim segrestats a casa sense veure el blau del cel, per guardar la seva seguretat i en contra de la seva salut mental i mediambiental. Són moltes les mares amb cotxets i nens amb bicicleta que ens trobem a la Seu. “Així surten de casa i corren una mica”, diem. Hem de travessar fronteres, o anar al camí de les Pardines perquè el nen pugui córrer. Donem-los llibertat d’espai i recuperem el fet de jugar al carrer. L’urbanisme està entestat a omplir buits amb edificis sense saber encara què s’hi posarà a dins. Projectem places amb bancs, espais tranquils. Projectem vida.