Diari digital d'Andorra Bondia

L'opinió de...

imatge de RAreny

Rossend Areny

Mestre i exconseller lauredià

 

 

Carroi, la muntanya humanitzada




Passejant per la capital, el meu fill em reclama d’entrar al Parc Central, assenyalant-ne l’entrada amb el dit d’una manera més que convincent. Hi acabem entrant, òbviament. Primer observa el conjunt de les instal·lacions, com passant revista. Un ràpid però contundent cop d’ull a gronxadors, tobogans i quitxalla dona pas a la troballa final: es fixa en aquella estructura de fusta en forma de vaixell pirata que tant li agrada. Corredisses i ja hi som, ell a dins i jo observant l’escena des de fora, observant com interactua amb la resta de nens que s’han decantat per aquell tros de fusta vermella... fins que la vista se me’n va muntanya amunt. I pujant, pujant, la mirada s’atura al pic de Carroi. No pot anar més amunt. Llavors em venen dues coses al cap. La primera, la controvèrsia que hi ha actualment sobre el telefèric, i la segona, que segurament en sortirà un article d’aquella reflexió que estic a punt de començar mentre vigilo el pirata del meu fill.

El Carroi l’he pujat desenes de vegades per entrenar-me; per Sispony té una pujada fàcil per pista però amb una important i constant inclinació. I quan arribo a dalt, en totes les ocasions, acabo pensant el mateix. Que lleig que resulta aquell tram final, aquelles dues o tres darreres llaçades encimentades i amb barana de carretera inclosa. La pista tampoc és cap cosa encisadora però entenc que ha de ser així per poder accedir amb relativa comoditat al repetidor. Un cop a dalt ens trobem amb aquella carretera i tota la infraestructura de telecomunicacions: edifici, antenes, reixes i fins i tot un soroll constant de la maquinària dins de l’edifici. Res més lluny del que un s’espera trobar en un cim després de la suada, però el Carroi és una altra cosa. Malgrat aquelles traces humanes, és cert que algun isard s’aventura fins allà, provinent de la reserva d’Enclar, que no es troba massa lluny. Jo mateix en vaig poder fotografiar un a uns deu metres escassos de la baluerna metàl·lica. Però el que en destaco d’aquell indret és la lletjor del lloc en si i la bellesa de les vistes que es poden gaudir a banda i banda de la muntanya.

Llavors, si allà mateix hi ha-gués també l’arribada d’un giny mecànic i un mirador, seria realment un atemptat contra la natura? I m’ho demano sense conèixer cap informe mediambiental ni de la zona d’arribada del giny ni de l’impacte del traçat del cable. Potser llavors m’adonaré del possible desastre ecològic de l’invent i m’hi posicionaré radicalment en contra. Ara, però, només hi veig una zona, la del possible mirador, ja mutilada per l’home i una zona escarpada sense massa interès natural per la qual transcorreria el cable per accedir-hi. El meu amor per la muntanya m’hi faria veure una salvatjada si aquest projecte es dugués a terme en altres indrets com el Comapedrosa, el Casamanya o la Serrera, per citar només tres pics emblemàtics de casa nostra.

En aquest punt de la reflexió, torno a baixar la vista; el Jan està passant-s’ho d’allò més bé amb un altre nen que acaba de conèixer. Sense saber per què, em venen al cap el telefèric de l’Aiguille du Midi, al massís del Mont Blanc, que et porta a 3.800 metres d’alçada, i el del Pic de Midi de Bigorre als Pirineus francesos que t’apropen a un dels observatoris astronòmics més importants del món i des d’on es van fotografiar, per cert, les zones de la Lluna en les quals havien d’aterrar les missions Apolo de la NASA.

Aquests dos telefèrics no ens han de servir per adonar-nos que també en altres indrets destrossen el medi i per sentir-nos menys culpables. Però el que sí que demostren és que són un punt d’interès més i que serveixen per potenciar turísticament  les poblacions des d’on surten. També serveixen per democratitzar la muntanya. Totes aquelles persones que, per les raons que sigui, no podran accedir mai a un cim d’alta muntanya, encara que el Carroi sigui d’alçada modesta, tindran aquí l’oportunitat de gaudir d’un paisatge pirinenc de 360 graus, tant a l’estiu com a l’hivern, tant de dia com de nit.

Torno a mirar cap a la muntanya, comença a fer-se fosc i la llum vermella del repetidor em recorda que hem d’anar recollint per tornar cap a casa. Penso que quan hauré escrit tots aquells pensaments i els hauran publicat, tots aquells qui em coneixen el meu vessant muntanyenc es pensaran segurament que he desertat, que ja no soc aquell enamorat de les nostres muntanyes. Però espero també que opinaran, com jo, que tampoc és una aberració aquella idea tractant-se del ja més que humanitzat Carroi. 

Comentaris: 0

Contacta amb nosaltres

Baixada del Molí, 5
AD500 Andorra la Vella
Principat d'Andorra

Telèfon: + 376 80 88 88 · Fax: + 376 82 88 88

Envian'ns un correu electrònic