És meravellós ser un bon progre, un progre de manual, d’aquests que caminen sempre pel costat correcte de la història. Feminista, antifeixista i anticapitalista (fins que toquen la seva butxaca). Només has de prémer el Play per saber de quin peu calça en qualsevol qüestió, des de Palestina, el Sàhara i el Procés fins a l’energia nuclear, el masclisme, la immigració i l’avortament, Boric, l’extrema dreta, el cine en català i si Will Smith ha fet o no el que Déu mana fotent-li un mastegot al gracioset aquell, les torres d'Emprivat, el telefèric del Carroi i l'aeroport de Grau Roig. I Ucraïna, naturalment. És com portar un catecisme endollat al cervell, que et dicta l’opinió exacta, correcta i oportuna davant de qualsevol situació o dilema. I apa, a repartir impunement carnets de masclista, racista, homòfob, xenòfob o directament fatxa. Després s’enfaden si els demanes que deixin de dir imbecil·litats: “Uix, m’ha insultat!” Ells, sempre a favor del corrent. Ni un mil·límetre més enllà, no sigui que es trobin per un moment a la intempèrie i sense sentir l’escalforeta del ramat. Ho dic pensant en vosaltres, amics meus periodistes, ninotaires, tuitaires, politòlegs i opinadors del règim woke que heu saltat tots a la vegada, com moguts per una molla, davant del llibre perpetrat per la consellera general no adscrita. Mira que s’han publicat entre nosaltres, i no cal anar gaire lluny, llibres infumables, autèntics nyaps, atemptats contra la lletra impresa, nul·litats com una casa de pagès. Bírries que de llibre només tenen la forma. Però només us heu atrevit a alçar la veu contra un cadàver polític convertit en sac dels cops, a qui podeu destripar amb butlla, sabent que no hi teniu res a perdre i que us cauran likes a dojo. Quin gustet, el ramat. Sou pitjor que un error. Sou un estereotip.
