Tinc la sensació que els Reis d’Orient estan passant una mica de moda. A hores d’ara, tres senyors barbuts, per a més inri un de cada color, enfilats damunt d’uns camells i que venen (glups) de l’Orient, no és d’estranyar que hagin anat perdent pistonada. Les feministes ens queixem que a veure per què han de ser homes, i a sobre amb barba; els més susceptibles amb el tema racial ens posem les mans al cap perquè un va pintat de negre, on vas a parar; als republicans ens fan ràbia perquè les monarquies i tot el que els envolta fan una pudor de cosa rància i cutre que esparvera, i els animalistes patim per l’explotació dels camells que han de venir carregats de paquets i des de tan lluny, pobres bèsties.
Les dates tampoc ajuden. Recordo quan jo era petita i els regals arribaven el dia de Reis, just abans d’haver de tornar a l’escola i només teníem un dia de gràcia per poder-hi jugar. Això sí que era crueltat infantil de la bona. A Catalunya encara es conserva aquest dia festiu l’endemà de Reis a les escoles, però a Andorra ara ja ni això. 
Amb aquest panorama no és d’estranyar que ens agradi tant el Pare Noel. El senyor panxut té a bé d’arribar deu dies abans carregat de joguines amb el seu simpàtic aire americà i grans riallades, i no amb aquelles cares serioses i solemnes dels Reis de l’Orient, que encara que vagin llençant caramels (alguns em consta que amb una punta de mala jeia, que si no vigiles et poden treure un ull) fan una mica de por. Per no parlar de l’inefable tió. El tronquet més simpàtic del Nadal, que ben tip de mandarines, entoma les bastonades i els càntics desafinats de petits i grans reclamant-li vigorosament que cagui torrons, i ell, sense perdre la rialla sota la pluja de garrots, va cagant torrons, calçotets, pijames, aparells electrònics i joguines de tota índole. El tió sí que és enrotllat, i no els tres senyors en barba.
No hi estic del tot d’acord. Els Reis tenen un avantatge màgic que els fa passar per davant de qualsevol altre ens proveïdor de regals, i és que ells són els únics a qui perquè et portin regals, tu prèviament els has d’escriure una carta demanant-los el que vols i explicant-los de manera justificada i raonada els motius pels quals creus que t’ho mereixes. I això sí que és sensacional, màgic i renovador. Encara em veig a mi mateixa, tota petita, amb un llapis a la mà, el paper de carta amb les línies marcades per escriure ben recte i fent la lletra més polida que era capaç, amb la llengua entre les dents en postura de màxima concentració, intentant rememorar totes les coses bones que havia fet durant l’any, justificar les no tan bones, i un cop fet aquest exhaustiu examen de consciència (no es podia mentir perquè els Reis ho saben tot), i només un cop fet, passar a detallar en una llista les joguines que volia. La  nit de Reis s’havia d’anar a veure la cavalcada i un cop posats uns bols d’aigua pels camells i uns gotets de moscatell per als Reis al balcó, anar-se’n al llit tremolant d’emoció a no dormir en tota la nit per si senties algun soroll. L’endemà al matí et trobaves els gotets buits i els regals que havies demanat. Això sí que era màgia de la bona. 
Al cap dels anys, quan alguns cosins grans sense escrúpols ens van començar a explicar que si els reis eren els pares i altres coses així de desagradables, ja no vam escriure mai més la carta als Reis i d’aquesta manera ens vam deixar perdre el ritual més purificador de l’any.
¿Voleu dir que ens convé passar la resta de la nostra vida sense parar-nos a pensar ni un moment en l’any que hem deixat enrere, sense reflexionar sobre allò bo i allò no tan bo que hem fet, sense prometre’ns que l’any que ve ho farem millor i  sense fer una bona llista demanant tot allò que desitgem per a l’any nou, confiant que com que som bona gent segur que ho tindrem? És clar que no. Avui és la nit de Reis, fem la carta, que encara hi som a temps!