Senyora Gili,

Li escric amb pesar, amb indignació, però sobretot amb la necessitat urgent de no deixar en silenci el que va passar el dia 23 de maig a l’Espai Caldes.

Em vaig desplaçar a Andorra amb tota la il·lusió del món. Vaig acudir-hi per acompanyar un equip entregat, per donar suport a un projecte valent i per defensar allò que molts fa dècades que defensem amb la nostra feina: la llibertat d’expressió com a pilar irrenunciable de tota la societat democràtica.

El que vaig trobar va ser una escena que, tot i que ja l’havia viscut abans, mai deixa de fer mal: una intervenció política en directe, sense diàleg, sense respecte, sense la menor comprensió del valor i la fragilitat d’un procés cultural col·lectiu. Vostè va decidir retirar una portada de Charlie Hebdo en ple acte d’inauguració de ‘La censura és la comissària d’aquesta exposició’, organitzada pel Museu de l’Art Prohibit. Minuts després, la mostra va ser clausurada. No va ser un gest simbòlic ni una decisió menor.

El que vaig sentir va ser frustració, impotència, ràbia. Perquè no es va tractar només d’una imatge retirada, sinó de la desautorització pública del comissari, Carles Guerra, del menyspreu cap a un projecte, uns artistes i a moltes persones implicades en el projecte -inclòs el públic- i, especialment, de la humiliació a la que va sotmetre l’equip de l’Espai Caldes: professionals compromeses, serioses, entusiastes, que fins al moment defensaven amb orgull una exposició que dignificava el lloc on treballaven.

La seva intervenció va destruir aquell espai. No només va censurar una imatge: va trencar la confiança entre les institucions culturals i el poder polític.

La seva decisió no va ser valenta: va ser covarda. No va ser prudent: va ser destructiva. No va ser protecció: va ser censura. Aquest dany, senyora Gili, no és reversible. Però almenys hauria de ser reparat. Com ja sabrà, la portada que vostè va censurar s’havia exposat a Andorra en dues ocasions anteriors: el 2015, tan sols quatre mesos després de l’atemptat, durant el Saló del Còmic; i el 2016, en una exposició organitzada amb el suport de l’ambaixada francesa, que retia homenatge, precisament, a la llibertat d’expressió. El seu argument de “seguretat” no se sosté. I quan un argument no se sosté, el que queda és la responsabilitat.

Per això li demano, amb tota claredat, que rectifiqui i demani disculpis públiques: al Carles Guerra, a l’equip de l’Espai Caldes, als artistes i a totes les persones que van fer possible aquesta exposició i, especialment, al públic que va ser privat d’ella.

Un projecte així no s’improvisa. Neix de la feina pacient i col·lectiva de moltes persones que creuen que l’art no ha de callar, que allò incòmode no s’ha d’amagar, que la democràcia no pot limitar-se a un eslògan de campanya.

Vostè no va protegir a ningú. El que va fer va ser bloquejar una conversa pública, debilitar una institució cultural i transmetre un missatge gravíssim: que el poder pot decidir, en nom de la prudència, quines imatges es poden o no mostrar. I no, no pot. No ho ha de fer.

Els artistes no necessitem complaença. Però sí que exigim respecte. Les institucions culturals necessiten garanties per exercir la seva feina amb independència. El que va passar no només ens afecta als que vam estar implicats en aquesta exposició: és un avís d’allò que pot tornar a passar si no es tracen límits clars a la ingerència política.

Com a artista, no necessito que se m’entengui. Però sí que li exigeixo que respecti la feina i el dret d’aquells que hem fet de la cultura una forma de compromís amb la societat. El silenci, en aquest cas, no és una opció. Perquè allò que està en joc no és només una exposició: és la possibilitat que n’existeixin d’altres en el futur.

Atentament,
Daniel G. Andújar