Cartes d’un gran amor

Per a aquells que no n’heu sentit a parlar, us presento Ramon Acín Aquilué. Era natural d’Osca. Va ser pintor, escultor (Las Pajaritas és una de les obres més conegudes), escriptor, mestre, pedagog i militant anarcosindicalista. Un personatge extraordinari, una ànima sensible d’aquelles que són capaces d’il·luminar una època. Alguns crítics l’han comparat amb García Lorca. Estava casat amb Conchita Monrás i van tenir dues filles, Katia i Sol. Conchita, filla d’un catedràtic de literatura català destinat a la ciutat aragonesa, era una noia lliure que estudiava esperanto, participava en muntatges d’obres de teatre i tocava el piano. Us en parlo perquè s’acaba de publicar, en una edició molt acurada a càrrec del professor Víctor Juan, la correspondència que van mantenir durant anys. Cartes, postals o simples retalls de paper humil il·lustrats amb dibuixos i notes festives. Escrites, com diu l’editor, per acaronar-se, per dipositar-hi els somnis, per suavitzar l’angoixa de les absències. El llibre es titula Tú eres antes que todo, la frase d’una carta que és prou significativa. Malgrat que tinc una llista llarga de llibres pendents de llegir, he anat a la llibreria a cercar-lo com un assedegat es llença a l’aigua d’un oasi. Quin bàlsam en aquests moments de sorolls inútils, de mentides i d’iniquitats!
Ramón Acín i Conchita Monrás van crear un univers màgic, de complicitat i tendresa. Ell li deia “Chiteta”, “Gitanilla”, “zagalica”... li feia bromes, li adjuntava endevinalles, li confessava que la trobava a faltar cada segon que estaven separats. Les cartes són un poema d’amor sostingut. Hi havia tant humor, tanta estima que, en llegir-les, un no pot evitar un estremiment d’enveja. Ella li perdonava les seves “sindicalerías”, que el van portar més d’un cop a la presó, i també les bogeries d’artista, de les quals se sentia plenament còmplice. La més sonada i coneguda va ser la d’invertir vint mil pessetes (una fortuna), procedents del premi que els havia tocat a la loteria de Nadal de l’any 1932, en la producció de Las Hurdes, tierra sin pan, el polèmic documental del seu amic Luis Buñuel. 
La parella creia fermament, com molts altres somiadors d’aquelles dècades, en un món millor i van treballar de manera incansable per crear una societat més lliure, culta i justa. Ramon li deia que volia tenir fills amb ella perquè fossin moderns, comprensius i rebels. Aquells anhels, aquella enorme i irrepetible història d’amor, van acabar de manera tràgica. Només començar la Guerra Civil, els revoltats feixistes van anar a buscar el Ramon a casa seva. Ell, que estava amagat darrere d’un armari, no va poder resistir l’interrogatori brutal que feien a la seva dona i es va lliurar. Ella es va aferrar de tal manera al seu home, que se la van endur també. Com havia escrit Ramon en una carta, eren ja una sola persona. A ell el van afusellar el 6 d’agost del 1936 a la tàpia del cementiri d’Osca. A ella a penes vint dies després al mateix lloc, amb noranta-quatre persones més. 
L’editor Víctor Juan conclou: “Els que el van matar no suportaven que fos feliç, que somiés, que s’estimés la Conchita, la Katia i la Sol, que els seus alumnes l’estimessin, que els seus veïns el respectessin, que tingués amics, que fos generós, que hagués triat l’alegria, la llum i la vida.”