El calendari té aquestes coses: ben aviat farà tres anys que els hereus dels fundadors de Casal i Vall van enderrocar l’edifici que des del 1961 fins al 1988 va acollir els tallers de la primera editorial d’aquest racó de món nostre, projectat per Domènec Escorsa i l’única edificació industrial d’estil racionalista que hi havia per aquí dalt: no en va fer prou per ser elevat a l’inventari del patrimoni, cosa que l’hagués salvat de la picota. En fi. El cas és que justament ahir la Biblioteca Nacional exposava en públic les restes del naufragi: una considerable col·lecció de llibres, documents i altres relíquies d’aquella aventura editorial. El trist destí de l’edifici ja el vam explicar quan tocava i davant la indiferència general, començant pel ministeri de Cultura i acabant pel Col·legi d’Arquitectes. Però hi ha un detall que ha caigut ràpidament en l’oblit: la propietat va justificar l’enderroc de l’edifici perquè tenien intenció de parcel·lar la finca. Què hi farem. Però el juliol del 2015 va el Comú i decideix llogar l’espai per convertir-lo en un magnífic aparcament. Com és norma de la casa, ningú no va dir ni piu: a tothom li va semblar el més normal del món que la corporació es convertís en còmplice de la desaparició del que la canònica Història d’Andorra de Belenguer qualifica de l’obra “més significativa” entre les que Escorsa va projectar per aquí dalt. En tot això, inclòs el silenci mineral d’alguns, pensava ahir als Marginets. I també cada vegada que passem per Prat de la Creu i en lloc de la sequoia vermella d’aquell jardí fabulós, les insòlites línies cúbiques de l’edifici i l’alta xemeneia inspirada –diuen– en Le Corbusier, ens topem amb l’enèsim, depriment homenatge a l’asfalt, signe eminentíssim de la nostra ¿irremeiable? mediocritat.