Casamajor i Gibert

Jordi Casamajor i Manel Gibert van ser, per a mi, els dos protagonistes de la setmana passada, tot i que no van tenir coronavirus ni van optar a cap llicència per al casino. 
Dimecres aquest diari publicava tres en paper –quatre en l’edició digital– fotografies de soldats nazis al Pas de la Casa, localitzades i comprades per Jordi Casamajor. L’artista, professor, col·leccionista i cercador de gravats per la capa de la Terra –si el seguiu a Twiter els podreu veure– havia trobat unes fotos insòlites, inèdites i molt importants des del punt històric. 

Pere Canturri recordava haver vist alguns alemanys al Pas, Francesc Pantebre va fotografiar l’esvàstica diabòlica a la duana francesa, però mai havíem vist tants soldats alemanys fotografiats a aquest indret. 

Tenim documents de jueus detinguts a aquest indret i de jueus retornats a França per ordres de la vegueria francesa, com ara el matrimoni Rosenthal. Tenim les novel·les de Francesc Viadiu i de Norbert Orobitg, però no els hi havíem vist la cara. Orobitg, a La pau dins la guerra, a més de l’italià de Canillo, ens mostra els pensaments d’aquests homes, que imagina provinents de batalles a Rússia, però ara els podem veure amb detall físicament. 

Qui devia fer les fotos entre el 1942 i 1944? És la mateixa tanca en la qual uns anys més tard es recolza Francesc Boix, en una altra foto important? Quin recorregut van fer les imatges? De qui eren? Qui les va vendre? On? 

Quin paper i quin espai podria tenir la fotografia en un hipotètic i teòric Museu Nacional? 

Dijous Manel Gibert presentava Al sol que bat la penya, un llibre de haikus que segueix A l’ombra del solstici creat per sis mans i tres cervells: els d’ell, de Sergi Mas i de Loli Rodríguez. Gibert, que viu a Arans, passeja pels camins que potser fa dècades van transitar els fugitius del nazisme. Rodríguez il·lustra alguns dels racons del camí ral, ara camí dels Homes de Ferro, ple d’escultures, una el Gran carro de ferro i pic precisament és de Jordi Casamajor, i Sergi Mas il·lustra paisatges blaus. 

A la presentació a la Llacuna Sergi Mas parla mitja hora –Loli Rodríguez no parla–, va d’Agustí Bartra als grecs, parla dels noucentistes i diu que Gibert s’assembla a Carles Riba. Després fa riure el públic definint l’art contemporani i modern, biennal de Venècia inclosa. Mas subratlla el perfeccionisme sense límit de Gibert, meticulós fins a la medul·la. “Escriu i reescriu els haikus, busca paraules i n’esborra d’altres fins que el Txema li diu: Para”, defineix perfectament Mas. 

Gibert, càlid i detallista com sempre, li fa un petó a Mas i es dedica a comentar les paraules triades per als haikus d’aquest llibre de color sol delicat i cuidat pels autors i Editorial Andorra.