Català: llengua oficial però no social

Fa uns dies, fent turisme per l’Empordà vam topar de casualitat amb una exresident al Principat. No la coneixíem de res, però la coincidència va oferir-nos uns minuts de conversa entorn de la realitat del país i de les vivències de cadascú. Ella havia arribat a Andorra als anys 90, amb poc més de 20 anys i procedent de Múrcia. No havia vist mai la neu i no sabia ni un borrall de català. Treballadora del sector serveis, va començar a aprendre algunes paraules i frases clau per atendre els clients, i ens va explicar orgullosa que el català perfecte que parla ara l’havia après a Andorra. Amb anècdotes incloses, com confondre el “metge” pel “maître”, o interpretar que l’interlocutor preguntava per “la Germana” quan havia demanat per “la seva germana”. Res fora del normal quan s’aprèn una llengua nova i que de mica en mica va anar superant. Òbviament, que posteriorment acabés recalant en un petit poble empordanès va consolidar l’aprenentatge. Després de parlar amb ella, la primera reflexió que em va venir al cap va ser que si aquesta noia arribés ara al país, molt probablement no aprendria el català. No per falta de voluntat, segurament, sinó perquè no en tindria la necessitat. Tenim una llengua oficial, sí, però la sensació és que no és llengua social. Parin l’orella quan siguin al carrer, al bar, al futbol o al bàsquet i a veure en quin idioma parlen els que tenen al voltant o en quin fan els càntics les aficions esportives. En quin idioma els atenen quan van a comprar? I al bar o al restaurant? I al metge? Quin empresari té interès a promoure la llengua oficial? Sincerament, és trist veure l’evolució en aquest àmbit i com, de mica en mica, es perd la identitat.