Efectivament, no som l’enemic de ningú. Hem sigut capaços d’adaptar-nos i sacrificar més que ningú per assolir un anhelat bé major, la sortida d’aquesta crisi sense precedents. Negociant i arribant a acords en ambdues fronteres, uns acords molt necessaris per lluitar contra el coronavirus però que han danyat greument el nostre teixit econòmic i social.
Se’ns va demanar no sortir del país i ho vam fer; atendre malalts de l’Alt Urgell quan més ho van necessitar, i ho vam fer; no obrir estacions al desembre, i ho vam fer; mantenir les pistes per als residents, i ho vam fer. Hem ofert PCR als nostres visitants, pel bé de tots, i un llarg etcètera que només demostra la nostra bona voluntat i predisposició a sumar, i no pas restar.
Malauradament no veiem que Catalunya respongui amb la mateixa moneda, observem constantment amb incredulitat una falta de rigor, comunicació, diplomàcia i, sobretot, coherència. Unes maneres de fer i desfer que no estan a l’altura d’una històrica institució com és la Generalitat de Catalunya.  M’agradaria pensar que realment és fruit de la improvisació o certa descoordinació entre departaments donada, pot ser, per la situació d’interinitat del seu actual Govern i que no hi ha cap motiu més obscur al darrere. No voldria creure que tot plegat es remunta a l’octubre del 2017, on Andorra, alineada amb la resta de països europeus, com no podia ser d’una altra manera, es va mantenir al marge del conflicte català. Penso que amb els continus talls d’accés en dies claus per part dels CDR, emparats per la inacció dels cossos d’ordre catalans i les nombroses mostres de rebuig, menyspreu, i fins i tot insults que vàrem rebre al respecte, aquest afer ja hauria d’haver quedat enterrat. No obstant això, els darrers esdeveniments, les noves mesures decretades, corregides, interpretades i reformulades, em duen  a sospitar que ja no tan sols es tracta de Salut. M’explicaré...
Recordem que el Govern espanyol, a l’inici de la primera desescalada, delegà un seguit de competències a les comunitats autònomes en matèria de gestió de la pandèmia, com les expressades a l’Article Primer de l’Ordre del 3 de maig que regula el procés de cogovernança amb les CCAA per a la transició a una nova normalitat. En tot moment, aquestes competències, en relació amb les propostes de les CCAA per ampliar, modificar o restringir les mesures relatives a llocs, establiments, desplaçaments i activitats són en relació amb la declaració d’Estat d’alarma, i per tant, la seva motivació hauria de ser purament la de gestió sanitària. El que serien mesures anti-Covid... aquest principi normatiu no ha canviat al llarg dels mesos i dels nous decrets. La delegació de competències s’entén purament per la gestió de la pandèmia. No obstant això, veiem que les restriccions imposades per Catalunya respecte a l’accés a Andorra vigents fins a la setmana passada, s’allunyaven d’aquest principi. Quin motiu sanitari es podria al·legar per impedir l’accés a una zona on el control del virus és molt major i els números francament millors? Per què els catalans no poden esquiar a les nostres pistes quan constantment veiem a TV3 la “gran afluència a les estacions catalanes”? Omplen el Palau Sant Jordi però no poden passejar pels carrers d’Andorra? Ni tan sols ens podem reunir amb familiars?
Mentre escrivia aquestes línies, el govern espanyol anuncià que, efectivament, la mobilitat entre ambdós països està permesa. No obstant això, posaria la mà al foc que quan es publiqui l’article, tindrem noves notícies al respecte, veurem...
Sé que molts em diran que gràcies a aquestes mesures, la nostra situació sanitària no és pitjor de la que actualment patim, i segurament és cert, no obstant això, penso que la decisió d’endurir o alleugerir les mesures en funció a les necessitats de cada moment hauria de ser més nostra i no dependre tant de decisions foranes  arbitràries i clarament discordants que només se’ns apliquen a nosaltres. En tot cas demanaria més claredat i coherència, posant d’exemple a França, que darrerament ha anunciat unes mesures molt severes, on la nostra afectació és en concordança amb l’afectació dels mateixos ciutadans francesos, mesures contundents, purament sanitàries i sense discriminacions incomprensibles.
Amb aquestes polèmiques mesures, més econòmiques que sanitàries, no sé si Catalunya, com predica Els Segadors, tornarà a ser rica, potser sí, però de ben segur que no serà plena. No pot ser plena si no respecta el bon veïnatge que hauria de tenir envers un País que ha acollit tants i tants catalans quan més ho han necessitat, un país amb el qual comparteixen idioma i bona part de la cultura, i orgullosos que així sigui. Un país on molts de nosaltres tenim ascendència catalana i forts lligams de família i amistats.
No, catalans, Andorra no som l’enemic, tampoc som el perill, aquest té un sol nom, Covid-19, i no el vencerem anant per separat, els uns contra els altres. No sigueu aquesta gent “tan ufana i tan superba” que al vostre himne voleu deixar endarrere, Segadors, ara és hora de sortir tots plegats de la crisi!