Caure del núvol

Portem anys escoltant que no toquem de peus a terra, que no fem res més que portar la contrària i no proposem alternatives. Els valents del govern de DA pretenien que els fèiem la guitza en el projecte de l’edifici dels vidres. I asseguraven, forts i ferms, que estava tot estudiat i calculat al mil·límetre.
No som gaire entesos en cronogrames d’obra pública i gairebé aconsegueixen fer-nos creure que el seu somni ennuvolat seria una realitat. El calendari de la construcció s’estava complint a la perfecció. Ho deia, valent i decidit, l’actual ministre Jordi Torres, i anunciava que a finals de març es licitarien les obres amb dotze setmanes per endavant per presentar projectes, perquè la construcció comencés a l’estiu, amb una previsió de durada de 30 mesos.
I, després del ridícul aclaparador que han fet aquesta segona quinzena de juliol, el ministre Torres no s’ha pas acovardit. Diu, sense perdre les formes, que l’oposició només busca desgastar el Govern, per la qual cosa, com és ja ús i costum a DA, no cal fer-li ni cas. És a dir que, en aplicació del que deia el Quijote de la Mancha: “Ladran, luego cabalgamos”. I, mentre l’oposició crida,  els homes clarividents de DA van a la seva.
És a dir, que no fan marxa enrere sinó que l’executiu encara voldria tirar endavant el projecte tot i la controvèrsia que ha aixecat el seu cost. Un projecte que asseguraven que convertiria Andorra en un reclam per a la inversió estrangera, però que poc interès va despertar als veïns d’altres països.
El seu miraculós The Cloud es presentava en congressos internacionals com un edifici innovador i punter que donaria feina a més de 300 persones. A més, la cònsol d’Andorra la Vella deia que “donava suport a un edifici tecnològic que contribuirà a dinamitzar les diferents zones comercials que l’envoltaran”.
I aquí cal que recordem les paraules de l’antic ministre Jordi Alcobé, quan era president del consell d’administració d’Andorra Telecom: “Insistim en la necessitat de revitalitzar una de les zones més emblemàtiques del país, amb un projecte conjunt, integrador i que doni vida i activitat més enllà del contingut de l’edifici...”.
Però finalment els que han hagut de baixar del núvol, ves per on, han estat ells.
Com es diu planerament, han fotut la pota. Però no ho volen reconèixer. Això sí, la festa la paguem tots. I de ben segur, tot i que es parla del voltant de 3.000.000 d’euros, encara podríem pagar-ne més... perquè la cònsol d’Andorra la Vella, tant sí com no, allà hi vol totxo.
Els progressistes d’SDP proposem que es dediqui l’espai a un ús públic destinat a la ciutadania. Aquesta és la millor resposta col·lectiva davant dels interessos particulars que es defensen.
Una plaça pública que compti amb espais verds, una zona que permeti que la canalla jugui mentre els padrins poden passejar i descansar al centre d’Andorra. Un pulmó que doni oxigen a l’avinguda Meritxell. Un espai fet per al poble.
I no som només els progressistes que ho voldríem, ni els únics que hem vist el desgavell dut a terme pel Govern. Fa tres setmanes que hi ha un clam general d’indignació pel malbaratament de diners públics que ha comportat la improvisació temerària del Govern en el disseny i el desenvolupament d’un projecte que es volia emblemàtic. 
Per això, estic convençuda que la ciutadania agrairia aquesta reconversió d’un espai públic. Al capdavall, tot i que Andorra ens volen convertir en una marca, som un país en què sense tantes estridències –com diu el meu amic Jaume Bartumeu– també hi podem viure. L’objectiu principal de les institucions públiques hauria de ser el de vetllar pel benestar de la societat que representen i no competir per deixar el forat més gran i veure qui està més al núvol.